Fotografia: museus i arxius
L'actualitat del debat sobre els models de conservació de la fotografia és evident. Som una societat molt jove pel que fa a l'organització democràtica i oberta dels afers públics, i la gestió pública dels afers culturals també pateix els efectes de la joventut. Però aquests debats és millor que els tinguem tard que no tenir-los mai.
La gestió del patrimoni artístic necessita actualitzar els seus criteris. Què han de fer els museus, què han de fer quins museus, què poden fer iniciatives privades, com s'han d'articular els estàndards… semblen preguntes que s'haurien d'haver abordat fa dècades. Ni l'Estat espanyol ni les comunitats autònomes s'han organitzat fins ara, i el cas Centelles ha demostrat com són de fràgils les construccions institucionals i les seves capacitats d'eficàcia. En essència, el cas Centelles posava de manifest que les administracions d'un mateix estat, amb els mateixos objectius, no es comuniquen entre elles. La resta només mostra actuacions legítimes per a qualsevol de les parts implicades. Però també enrareix qualsevol debat serè que vulgui establir-se a partir d'aquí, com demostra la carta que un grup de fotògrafs professionals m'ha adreçat recentment amb relació al dipòsit de l'arxiu de Xavier Miserachs al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba).
Sóc conscient que aquesta situació reforça la idea que és necessari desenvolupar una gran institució que centralitzi la resolució del major nombre possible de deficiències en la gestió del patrimoni. Però som un país petit i no estic segur que la solució sigui mimetitzar el desplegament d'estructures amb què països com França, per exemple, gestionen el seu patrimoni històric. Sóc de l'opinió que la correcta organització i coordinació entre les institucions existents hauria de donar lloc a una xarxa de serveis que asseguressin els objectius lògics d'una comunitat culturalment productiva que pretén transmetre valors cap al futur.
Concentració o xarxa? Al Macba ens interessa promoure la idea d'una maduresa integral dels integrants del sistema que ens faria acceptar a diferents institucions i instàncies una responsabilitat compartida.
Que la Fundació Miró es cuidi del fons de Joaquim Gomis és una excel·lent notícia. Que el MNAC pugui assegurar la conservació de part dels fons d'Oriol Maspons és un fet que només podem celebrar amb entusiasme, perquè entre institucions germanes ens hem d'entendre per dur a terme projectes organitzats amb criteris científicament impecables i expressats amb la major elegància possible. Crec que aquest és el repte: anar d'allò que és senzill cap allò que és complex.
