Llum i foscor

En un any, els Standstill s'han multiplicat pels escenaris, i han completat amb Love of Lesbian i Mishima la tríada d'èxit d'una generació indie que ha arribat a la maduresa artística. Aquest cop ho feia sense suport audiovisual, però amb una impactant secció de cordes, vents i percussions.

Els Standstill són una banda en constant progressió. Amb un repertori obert a peces anteriors a Adelante Bonaparte, com l'aplaudida ¿Por qué me llamas a estas horas?, i lluny del hardcore dels inicis, la banda ha creat un estil propi sobre la base d'un so gruixut i fosc, no exempt de lírica. Camuflat enmig d'un simfonisme inquietant, els Standstill mantenen l'esperit d'un punk minimalista que s'obre a nous conceptes estilístics que de vegades, com en el cas de Ayer soñé contigo, encaixarien en els paràmetres de la música d'ambient. És aquesta combinació la que els dóna ales i els eleva a la categoria de banda amb majúscules, amb una proposta molt més elaborada que la d'altres companys de generació.

Si peces com Elefante sonen com una marxa fúnebre, no és exactament aquest l'element que converteix la música dels Standstill en tempestuosa. Els manca alegria, però no és aquest el missatge que volen enviar. Es pot dir que en aquest esperit conceptual que han creat, en aquest univers sonor, l'oient se sent atrapat per un so que no mostra fissures evidents. Han crescut molt i bé. I això és motiu de satisfacció.