Imperatiu moral

És impossible sortir indemne d'un concert de Sokolov. La concentració de meravelles musicals, la prodigalitat en moments reveladors, l'allau de prodigis tècnics i el desbordament de sensibilitat no només deixen l'oient exhaust (realment és possible haver escoltat tan alt grau de genialitat en poc més de dues hores i mitja?), sinó que fan fútil qualsevol intent del pobre musicògraf que hagi de descriure amb paraules sempre insuficients una actuació del pianista rus. Intentem-ho, però.

A la primera part, Sokolov va recrear tota l'arquitectura polifònica de Bach amb resultats enlluernadors. Però no va ser un mer exercici de ciència contrapuntística, en l'Andante del Concert italià
la mà dreta refilava, davant el subtil acompanyament de l'esquerra, el cant més expressiu, mentre que la Sarabande va ser un oasi entotsolat enmig d'una Obertura en l'estil francès d'una severitat gairebé atemoridora.

Amb Schumann van continuar les alegries. No és per menystenir les ben perfilades seccions de l'Scherzo, giga, romança i fugueta op. 32, però l'Humoresca op. 20 va ser un d'aquells moments en la vida que no es poden oblidar. En una de les obres més fantasioses de Schumann, el rus ens va dur per un periple que abastava tots els extrems de la imaginació creativa, de l'arrauxament més explosiu a la confidència més íntima, de la joia més irrefrenable a la melangia més punyent, tot servit per una gamma inaudita de colors i dinàmiques. En els temps en què vivim, escoltar un artista lliure com Sokolov és un imperatiu moral.