Venerables postmodernitats

1.

Aquesta podria ser només una manera d'explicar el que és un dels llibres sobre cinema més inclassificables que van arribar a les llibreries del nostre país al llarg del 2010: Sospechosos, de David Thomson, traduït per Victoria Alonso Blanco i editat per Mondadori en la col·lecció Roja y Negra. Thomson, un dels millors crítics cinematogràfics en llengua anglesa, autor del fonamental The new biographical dictionary of film, va rebre l'encàrrec d'escriure un diccionari de personatges del cinema negre; en el procés, es va avorrir i va prendre la decisió de transformar el diccionari en una novel·la mutant, a mig camí de l'assaig i la fabulació patològica, on els personatges de clàssics com ara Casablanca, El crepúsculo de los dioses, Perdición i Chinatown –entre molts altres– mantenen relacions il·lícites per traçar el mapa d'un estat espiritual: l'angoixa col·lectiva de la modernitat. “El cinema negre no és un malson aïllat dirigit a uns quants entesos. És la possibilitat general que el somni americà, així com l'imperi o fins i tot l'estil de vida americans, s'ensorri”, escriu Thomson a la nota de l'autor que tanca aquesta obra mestra.

2.

Al film de Ruiz, la narració es bifurca i ramifica com la versió fulletonesca d'un algoritme iteratiu: una jungla d'amors il·lícits, passions tràgiques i paternitats secretes que, potser, només és la genealogia imaginària d'un protagonista orfe, sense identitat; o, potser, és la més barroca metàfora del substrat que sosté la proverbial malenconia del caràcter portuguès.

3.