El nostre Lumet
Aquells que vàrem arribar a la cinefília militant als anys setanta segurament tenim una imatge distorsionada de Sidney Lumet. L'home que va formar part d'aquella “generació de la televisió” de què també van sorgir cineastes com Arthur Penn o John Frankenheimer, el meticulós artesà de Dotze homes sense pietat (1957), l'aprenent d'autor a la manera europea d'El prestamista (1964), fins i tot l'estilista mordaç d'El grup (1966), ens va regalar en aquella època daurada unes quantes obres mestres que encara avui romanen com algunes de les joies més lluents de la historia del cinema americà. Dit d'una altra manera, si no fos per L'ofensa (1972), Serpico (1973), Tarda de gossos (1975), Network (1976) o El príncep de la ciutat (1980), segurament el seu treball més acurat, Lumet no gaudiria avui del prestigi que evoca la menció del seu nom.
Totes elles, fabricades en el mateix temps en què el New Hollywood de Coppola o Scorsese feien la volta al món, també comparteixen amb aquesta generació més jove una mirada àcida i turbulenta cap a l'Amèrica de l'època. Però, a diferència d'ella, el seu estil és fred, minuciós, analític, pletòric d'una èpica derrotista que va deixar per a la posteritat uns quants retrats memorables de perdedors turmentats i de vegades visionaris: el memorable Al Pacino de Serpico o Tarda de gossos, el patètic John Cazale d'aquesta darrera, el Peter Finch de Network o el Treat Williams d'El príncep de la ciutat són éssers que viuen en un entorn hostil i pretenen redimir-lo. Potser sense voler-ho, Lumet va ser un complement indispensable d'aquells joves talents, en companyia dels quals va donar el millor d'ell mateix. Després ja no va ser el mateix: Hollywood havia canviat massa com per suportar les seves impertinències.
