Màgic Jordan

La llegenda de Stanley Jordan ens transporta a la l'inici de la dècada dels vuitanta, quan un cercatalents el descobreix tocant la guitarra pels carrers de Nova York i el converteix en l'home que injecta nova vitalitat a l'històric segell Blue Note. El seu impressionant domini del taping (la tècnica de tocar la guitarra pressionant les cordes des del mànec en lloc de gratar-les, com si fos un teclat) deixa bocabadat mig món en una època en què el virtuosisme i l'efectisme visual estan a l'ordre del dia. Mig milió de còpies venudes del disc Magic touch (Blue Note, 1984) deixen ben palès el grau del seu impacte. Sobretot si és té en compte que es tracta d'un disc de solo de guitarra exclusivament instrumental. Una vegada assimilat l'efecte sorpresa, les virtuts del guitarrista de Chicago el converteixen en una reiteració d'ell mateix, i a mesura que es va desinflant el fenomen comercial el músic busca nous mercats on poder encaixar la seva proposta. Es refugia en la musicoteràpia durant bona part de la dècada dels noranta i ben entrat el nou mil·lenni, fins que finalment decideix tornar als escenaris amb un nou disc a les mans, State of nature (Mack Avenue, 2008). Un retorn que es va poder testimoniar la nit de divendres en la distància curta d'un club com el Jamboree de la plaça Reial i on va demostrar que el pas del temps no ha erosionat gens ni mica el seu increïble domini de l'instrument i la seva condició de màgic de les cordes. Com tampoc ha rebaixat l'embafament de notes i l'excés melòdic que fa que moltes de les seves versions d'estàndards jazzístics i peces populars (Day triper, El cóndor pasa) adquireixin un sobrepès que tan aviat excita els incondicionals del Guitar Hero com esgota els més escèptics.