Sirera, la Universitat i la cultura de la crítica

Fa només unes setmanes es produí el cessament de Josep Lluís Sirera com a vicerector de Cultura de l'Estudi General, potser una dimissió (in)esperada segons com es mire. Veritablement, el fet que el professor i dramaturg apareguera en les darreres eleccions rectorals en la candidatura d'Esteban Morcillo ens va sorprendre a no pocs, sobretot tenint en compte que hi havia llistes de caire progressista encapçalades pels altres tres candidats (dos d'ells, Vicent Soler i Antoni Furió, de contrastada solvència i tarannà valencianista).

El ben cert és que Sirera, com l'opció que lliurement escollí, s'imposà en les dues voltes i, al remat, sortí escollida per la comunitat universitària amb una àmplia majoria.

Després d'un any de gestió al capdavant de la degana de les universitats valencianes, el responsable de posar en solfa la vitalitat cultural de la centenària institució sembla no haver trobat el recolzament del rector, pressionat, com se sap, per l'inquilí del palau de la Generalitat. El fet que es produïra la representació de Línia zero, en què es criticava obertament l'actitud del MH vers les víctimes de l'accident de Metro en juliol de 2006 i, poc després, l'exposició Fragments d'un any, en què a més d'aparéixer el testimoni gràfic del periodisme valencià durant 2010, també ho fa el que donà peu a la polèmica mostra de 2009 (aquella que fou censurada per la Diputació de València), han estat, pel que sembla, motius més que suficients per a forçar la seua eixida de l'equip rectoral i la seua substitució per Antoni Ariño.

Curiosament, un altre membre de la Universitat de València, el professor i crític d'art Romà de la Calle, patí en pell pròpia la manca de cintura democràtica de l'actual partit en el govern provincial, manifestant-se amb eloqüent nitidesa els dèficits culturals i polítics dels que ací gestionen el poder públic. En aquella ocasió la societat (particularment el món de la cultura) s'escandalitzà per l'afer mentre que el director del MuVIM cessava conseqüentment i la cacicada arribava a mig món.

Bé és cert que els pressuposts de l'antiga Universitat Literària depenen en no poca mesura dels esquifits comptes del govern autònom, no ho és menys que —passat el fervor antiBolonya— els universitaris semblem capficats en les nostres respectives labors com a alumnes, becaris, docents i PAS; però de seguir per aquest camí la transferència de coneixements que ha de revertir en la societat (especialment la valenciana), pel que competeix a la cultura, prompte restarem auto-emmordaçats i auto-censurats per allò de guardar les formes davant del poder establit i ser, diguem-ne, tan políticament correctes que correm el risc de contribuir al desgavell i deixar de contrapesar críticament el seu comportament i les seues formes de manifestar-lo.

Dissortadament, tret dels comentaris periodístics de rigor, estranyament asèptics i fins cert punt laudatoris (com si es volguera passar sigil·losament de pàgina) fent-se ressò de la renúncia de Sirera, no he escoltat ni llegit declaracions públiques dels seus col·legues que posaren en solfa no només el perquè de la seua eixida, sinó, fonamentalment, quin és el paper que s'espera de nosaltres, els membres de la Universitat, en aquests temps d'obscuritats latents induïdes i permeses.

Més enllà, doncs, de les persones —en aquest cas, de Sirera—, cal replantejar-se amb urgència quin és el guió que ens pertoca representar en aquest complex tauler i decidir lliurement quins són els models culturals i, conseqüentment, crítics que han de projectar-nos davant d'aquest panorama desolador. No val queixar-nos a cau d'orella i amb mitges paraules de la societat que ens acull i de la seua deixadesa, tampoc dels corruptes i de les corrupteles que estan en boca de tothom, cal seguir conreant la cultura de la crítica des del coneixement que ens empara com a universitaris i, per damunt de tot, com a ciutadans lliures, alhora que -no ho oblidem tampoc- proposant models de conducta tan irreprotxable com exemplificadora.