Dermoestètica

No és qüestió de restar mèrits a les qualitats tècniques i vocals d'Esperanza Spalding. Més notables són encara els reconeixements que ha obtingut en cinc anys de carrera, coronats amb el primer Grammy de la història en la categoria de millor artista novell que es concedeix a una proposta de jazz. Com també és una fita encomiable que la mateixa artista que actuava al Jamboree el mateix any que una discogràfica de Barcelona li treia el seu primer disc es presentés ara a la sala gran de l'Auditori. El motiu era la presentació del seu darrer disc que, fidel al seu títol –Chamber Music Society (Heads Up, 2010)– es basa en el tractament d'un repertori propi a partir de les essències del jazz i de les formes de la música de cambra. Un inici teatral amb butaca orellera, làmpada de tauleta i copa de vi pretenia transformar la immensitat de l'Auditori en la intimitat d'una sala d'estar. Amb la música ja entre les mans, Spalding va establir un joc de seducció permanent secundada per violí, viola i violoncel a banda del seu trio habitual –Leo Genovese (piano) i Richie Barshay (bateria)– i la corista Leala Cyr. Impecable al contrabaix i brillant en la tècnica vocal de l'scat, va fer un repàs de tots els temes del disc, on la suposada diversitat entre una balada, una chacarera, un bossa nova i una cançó més pop s'esvaeix i s'homogeneïtza en una superficialitat més pròpia d'un tractament dermoestètic prioritzant la decoració als fonaments.