Crítica
teatre
La bona gent
La presa de Conor McPherson conté alguna cosa essencial que acaba per capturar una gran humanitat. I per bé que hi ha l'empremta de la tradició oral irlandesa i mantingui un exemplar aire localista, està amarada de proximitat. Hi sobra moralitat i l'excessiva bonesa, una mica ingènua, però no pas falsa; res més evident que el dolor compartit transformant la rude superfície humana pel seu calat noble, fent sorgir una franca solidaritat davant l'insondable dolor aliè. The Weir és una metàfora i el continent que es revela gràcies al Library Pub, un pub enclavat en un poblet rural i provincià al nord-oest d'Irlanda on es reuneixen tres solters per xerrar i beure a hores perdudes. Tres estereotips que formen el retrat físic i mental de l'Irlanda més candorosa. Fins l'arribada de Valerie i la seva història terrible.
El muntatge de caire hiperrealista, a temps real, té l'encert de l'espai escenogràfic, que pren fantàstica rellevància per la sensació d'inserir el públic dins un pub real, on es respira el llast pautat i gris de l'existència. Utzet ha recreat amb humor i fidelitat un trosset de vida bona donant màxim pes als actors. Valerie, Brendan i Jim componen els personatges amb naturalitat, però la impostació de Jack frega la caricatura, mentre el fabulós Finbar vessa una veu tan rotunda i estentòria que sembla que formi una part del cos que arrossega; i tanmateix, el conjunt va sempre a més, fins aconseguir atrapar l'espectador en aquesta abissal i colpidora mostra de realitat.