“El Museu del Rock serà el meu últim gran projecte”

És l'ultim gran projecte de la meva vida. Vaig començar com a periodista, després com a promotor de concerts amb el Gai Mercader, més endavant vaig entrar a Catalunya Ràdio amb el Tarda Tardà i d'aquí va néixer la Fira del Disc, a la qual vaig dedicar vint anys, i ho vaig deixar per aquest projecte. I ho vaig fer perquè crec que el rock també mereix un museu, ja que és una disciplina de l'art que a Europa no s'ha contemplat. I volia fer-ho mitjançant la meva col·lecció privada.

Exacte. El rock ha identificat un munt de generacions, i com altres expressions del món de la cultura i de l'art, no té data de caducitat. Cada dia hi ha més exemples que reforcen això que estic dient, i per això mereix tenir un espai museístic on se'l tracti com a tal.

Internet ha fet que més gent de tot el món tingui accés a més música, i de manera més directa, simple i fàcil. Ja s'està acabant la dictadura de les companyies discogràfiques, els artistes se senten més alliberats i els consumidors tenim accés a més música i de més maneres. I en un moment en què el rock està més a l'abast de tothom, la presència d'un museu com aquest a Catalunya reforça aquesta tendència.

No, perquè s'estan reeditant vinils, i aquest ni molt menys s'està convertint en una antiguitat com ha passat, per exemple, amb el casset.

Jo estic més a prop de les tesis de l'Álex de la Iglesia, i no per amistat personal. Posar-li portes al mar és molt difícil. S'ha de donar via lliure a la creació, i que siguin els artistes els que controlin la seva pròpia obra. La feina de les discogràfiques s'haurà de reinventar d'alguna manera, però els artistes estan molt més alliberats i això acaba beneficiant-nos a tots els que consumim música.

Manel i grups com Els Amics de les Arts estan fent una feina notable i ens estan fent un gran favor. Gràcies a ells, en segons quins indrets es redescobrirà música en català que es va fer i que és molt interessant. L'únic que hi trobo a faltar és una mica més de rock. Jo sóc encara de Sopa de Cabra, però és una qüestió del meu gust musical.

Efectivament [riu], i cançons amb molta trempera i participació.

Ara surto d'una operació a cor obert molt seriosa, i no és la primera vegada que em trobo en situacions delicades de salut. Ara m'agradaria poder disfrutar del que no he pogut. Vull tenir més estona per llegir, escriure o per escoltar els centenars de CD que tinc per escoltar. Crec que m'ho mereixo.

Mai, jo porto rock a les venes en lloc de sang. Sempre hi continuaré vinculat. No puc imaginar la meva vida sense el rock.