“El meu interès per la religió és humanista”
La imaginació no és una forma d'evasió de la realitat sinó una prolongació d'aquesta
Dramaturg, novel·lista i director de cinema, el francès Eric-Emmanuel Schmitt va obtenir una notable popularitat gràcies a l'adaptació cinematogràfica del seu llibre El señor Ibrahim y las flores del Corán. Ara –mentre a Barcelona encara es representa la seva obra Petits crims conjugals– estrena el segon film que dirigeix, Cartas a Dios, sobre els últims dies d'un nen amb leucèmia.
Vostè s'ha definit com a exagnòstic, i en la seva obra la religió hi és molt present.
Jo parlo de les religions, no pas d'una religió. En els meus llibres i obres de teatre he parlat de l'islam, del cristianisme, del judaisme, del budisme... El meu interès és humanista, m'interessa la religió perquè m'interessen les persones.
Els seus estudis de filosofia li han estat útils per descriure els seus personatges?
Hi ha dos aspectes de la meva vida que m'han estat útils. D'una banda, els estudis que vaig cursar a la Universitat, i de l'altra també una experiència personal, una revelació mística que vaig tenir. La filosofia em va fer passar de l'ateisme a l'agnosticisme. I un viatge al desert em va canviar: hi vaig entrar agnòstic i en vaig sortir creient; em va fer llegir tots els textos dels místics de totes les religions.
Com anteriors obres seves –incloent-hi la seva primera pel·lícula, Odette– Cartas a Dios utilitza el recurs a la fantasia.
Tot el que escric és un himne a la imaginació; per mi no és una evasió, és una prolongació de la realitat.
I també recorre molt sovint a les estructures basades en una parella de protagonistes; com Ibrahim y las flores del Corán, Cartas a Dios mostra una relació de mestre i deixeble.
Completament cert. Estic obsessionat pel tema de la trobada que pot canviar una vida. La persona gran sap més coses, i la jove es fa més preguntes, la seva interacció els modifica la vida.
La mort, la malaltia, la infantesa... No el va espantar aquesta barreja de temes delicats?
Va espantar els meus editors i productors, però no a mi. M'agrada escriure amb lleugeresa sobre temes greus; per lleugeresa no entenc superficialitat, sinó el rebuig de l'angoixa; detesto el patetisme.
Va insistir a dirigir aquesta història personalment.
Jo no vull deixar la meva història en mans d'un productor, sinó d'un artista. Si un director s'interessa per un llibre meu i la seva feina m'agrada, puc acceptar el projecte, que és el que va passar amb El señor Ibrahim..., dirigida per François Dupeyron, a qui adoro. No vull que les meves històries siguin traïdes, no les vull adaptar per diners sinó perquè les estimo. Quan ho adapto jo no tinc cap problema per distanciar-me del material que he escrit; no em baso en el llibre sinó en els personatges, als quals ja conec. Quan ho adapta un altre, em desagrada que només agafin un aspecte, que agafin la tragèdia sense l'humor, o la profunditat dels diàlegs sense la fantasia. L'equilibri ve dels contrastos.
Ha vist el muntatge de Petits crims conjugals a Barcelona?
Encara no, però hi tinc confiança perquè és el mateix equip que va muntar El llibertí, que va tenir molt d'èxit; hi vull assistir discretament.
Comparteix la teoria del protagonista, segons la qual en qualsevol parella un dels dos acaba sent un assassí?
En una parella sempre hi ha violència. La violència de la passió pot adoptar la forma de desig o de sexe, però també d'odi. M'interessa aquesta ambigüitat.
