L'altre cine francès

El cine francès no només acull cineastes exquisits, tal com pregona la seva fama en determinats àmbits. També pot ser groller i matusser, com a Bienvenidos al norte, o falsament poètic i decididament kitsch. En aquesta darrera categoria hi caben des de Patrice Leconte fins a Jean-Pierre Jeunet, i hi ha una pel·lícula que fa uns anys em va colpir amb força com una de les més ruboritzants que hauré vist mai. Es titulava El señor Ibrahim y las flores del Corán i estava escrita per un tal Eric-Emmanuel Schmitt, novel·lista i dramaturg sembla que molt famós a França. Doncs bé, ara Schmitt aterra entre nosaltres per partida doble, ja que a Petits crims conjugals, present a la cartellera teatral, s'hi ha d'afegir Cartas a Dios, que s'ha decidit a dirigir ell mateix basant-se en una obra pròpia i després de la (dubtosa) experiència d'Odette, la seva opera prima.

Encara que titulada originalment Oscar et la Dame Rose, aquest potser és un d'aquells pocs casos en què el títol espanyol és molt més fidel al contingut. En efecte, Cartas a Dios és una d'aquelles pel·lícules d'autoajuda que ens volen fer creure que la vida és dura però que sempre n'aprenem alguna cosa, encara que sigui a costa d'un nen amb càncer que passa els darrers dies amb una malhumorada venedora de pizzes. La cursileria, l'espiritualitat d'estar per casa, els mons onírics recreats amb increïble mal gust i els tòpics més banals es donen cita per fabricar un producte minuciosament calculat per fer empassar el sentimentalisme més agressiu com si fos lírica de gran volada. Això no s'ho empassa ningú amb dos dits de front, és clar, i el resultat és tan estimulant com un somnífer.