Sessió de massatge

Per divuitè any consecutiu, Tarragona es va convertir en la capital del dixie, una ciutat conquerida literalment pel brunzit del metall de les fanfàrries que matí, tarda i nit s'escampen per carrers, bars i places en nom del jazz més lúdic. Una autèntica celebració popular que va presentar com a concert estel·lar l'actuació en exclusiva a Europa de la pianista brasilera Eliane Elías. Una relació més comercial que no pas estilística cal establir a l'hora d'associar la presència d'una proposta com la seva en un certamen dedicat a les formes del jazz més tradicional. Però com que tot és música, al capdavall, la seva actuació va esdevenir una sessió de massatge enmig de la marató i del ritme disbauxat que ofereix el festival en el seu atapeït programa. Acompanyada al contrabaix per l'impecable Marc Johnson i, a la bateria, pel no menys eficient Magnus Öström, Elías va lluir els seus encants de diva de la bossa nova jazzejada i va captivar el públic que havia exhaurit les entrades al Teatre Metropol. Ho va fer desplegant una pianística de notable tècnica i esbossant sensualitat. Potser excessivament monòton per aconseguir una intensitat que anés més enllà de l'exercici d'estil, però que gràcies a la bona assistència dels seus acompanyants va obtenir certa consistència i un reconfortant grau de seducció. El repertori va alternar la conducció de peces pròpies amb el tribut al seu admirat Bill Evans i l'evocació de la seva identitat brasilera amb peces de Jobim i Joao Donato i Gilberto Gil. Tot plegat per servir una vetllada plàcida i d'una elegància que va deixar ben satisfeta tota la concurrència.