Del gènere a la filosofia

La memòria i el temps són alguns dels elements bàsics del cinema, i així ho ha fet constar al llarg de la seva història. Els cineastes moderns dels anys seixanta, però, van incidir explícitament en el tema, i potser Alain Resnais sigui el que més s'hi va dedicar. Código fuente, la segona pel·lícula de Duncan Jones, m'ha fet pensar més en Resnais que en qualsevol director de ciència-ficció. Malgrat que és una pel·lícula de gènere, potser sigui més a prop d'El año pasado en Marienbad que de 12 monos,la sorollosa adaptació que va fer Terry Gilliam de La Jetée, de Chris Marker, un altre creador molt proper a Resnais. I en principi m'interessava més per les reflexions al voltant de l'obsessió pel passat i la possibilitat de refer-lo que per la seva condició de pel·lícula d'acció. Paradoxalment, però, Jones sembla decantar-se més per aquesta segona vessant, i llavors he de reconèixer que és aquí on el seu treball es defensa millor.

Història d'un excombatent d'Afganistan enrolat en un experiment que el porta un cop rere un altre a una situació que ha de resoldre –una bomba en un tren de passatgers–, Código fuente es basa en les repeticions que a poc a poc ens van donant més dades sobre el que pot passar i el que realment passa. Jones (com ja li succeïa a la primera pel·lícula, Moon) és elegant i no acut mai als efectismes per explicar la història, però tampoc no va més enllà, com si la seva força visual li impedís profunditzar en els temes. De tota manera, la pel·lícula és voluntariosa, concisa, intensa, i això la fa simpàtica i apreciable, i fins i tot em frena de demanar-li més que una bona dosi de cinema de sèrie B posat al dia, que és allò que acaba esdevenint. I amb molta honra.