Il·luminadors baleàrics

Que el nou disc d'estudi dels Antònia Font s'anomena Lamparetes, queda clar abans de començar el concert. Desenes de petits llums, dels de sostre i dels de tauleta de nit, omplien l'escenari per terra i aire amb la finalitat d'il·luminar un concert de presentació tan
esperat com desitjat. Després d'una absència llarga, de més
de dos anys, els mallorquins
han tornat a l'actualitat amb un nou disc d'estudi, que significa noves cançons després de la
moguda orquestral de Coser y cantar. I, un cop estrenat a Palma, com correspon, han saltat a Barcelona per omplir tres nits consecutives el Casino de l'Aliança del Poblenou, un local amb prop de segle i mig d'història
que encaixa més amb les seves intencions per l'estètica i el regust antic que per la comoditat que suposa a l'espectador.

El quintet liderat pel creatiu Joan Miquel Oliver va il·luminar la nit amb una actuació dividida en dues parts desiguals. La primera, i més curta, dedicada exclusivament a les noves cançons. Sense excepció, d'una tongada. Malgrat que les nostres orelles encara no hi estan acostumades (el cedé es va posar a la venda el dia 12, un dia menys a ses Illes), les tretze peces que l'integren resulten familiars fins i tot quan no s'han sentit abans. Vol dir això que les composicions dels Antònia Font són com aquestes càpsules de cafè que estan tant de moda: tenen diversos sabors i aromes, però estan presentades dins d'una carcassa similar, dins d'un envàs marca de la casa que les fa absolutament inconfusibles.

El denominador comú present al llarg del nou treball, que encara es fa més evident quan s'escolten les lletres amb l'atenció que es mereixen, no les fa reiteratives. Aquest és un fenomen que la banda mallorquina cultiva amb un mestratge inusual, per molt que la guitarra de Coses modernes soni a Pink Floyd, que el ritme de Islas Baleares s'aproximi al txa-txa-txa o que la flauta dolça d'Es far de ses Salines la converteixi en una cançó per a infants. La diversitat dels Antònia Font no es troba en el so ni en la característica veu de Pau Debon, sinó que es troba en el missatge, en allò que volen comunicar més enllà del surrealisme que la crítica ha utilitzat per classificar-los.

La segona part, va estar dedicada als grans èxits dels seus discos anteriors. I, després d'interpretar peces com Bamboo, Tokio m'és igual, Dins aquest iglú, Alegria, Mecanismes, Love song o Wa yeah, la conclusió és que aquests nois baleàrics procedents del cor mediterrani, ens il·luminen amb l'art de fer cançons que sonen simples, però que, en definitiva, són terriblement complexes en l'estructura musical. L'equació no és gens
fàcil i s'entén que hagin trigat anys a elaborar nou material. El llistó està molt alt, l'han posat
a uns quants metres del terra. Vol dir això que en una primera audició com és el cas d'anit, els temes inclosos a Lamparetes són tallats per aquest irregular patró a què fèiem referència quan parlàvem de les càpsules de cafè. Si tindran una vida igual o més llarga que les composicions que van omplir aquesta segona part, encara s'ha de veure. De moment, la cosa sona bé. Igual de bé. Com sempre.