Nadons i sicaris

No recordo si Michael Moore formulava la pregunta exactament així, però recordo que Capitalismo, una historia de amor es plantejava –de manera no sé si implícita o explícita– què pensaria una civilització extraterrestre si tot el que quedés de nosaltres fossin els vídeos de gatets encantadors de Youtube. Paradigma d'una trivialitat estrictament contemporània, els vídeos de gatets –que també mereixien l'atenció de Jean-Luc Godard a Film Socialisme– es manifesten a la filmografia de Moore sobre el paisatge després de la batalla post-11-S, en un present marcat per l'ensorrada quotidianitat de la crisi econòmica. Els vídeos de gatets de Youtube són, doncs, més importants del que sembla i ens haurien d'estimular a fer-nos una pregunta important: la cultura de la monada... ¿és el nou opi del poble?

Els vídeos de gatets de Youtube són la versió global d'un fenomen que fa temps que s'ha consolidat dins la cultura popular japonesa i que identifica tota una sensibilitat integrada en la complexa, multiforme i gens monolítica cultura otaku: el kawaii, terme que conté subtileses difícils de resumir, però que vindria a identificar el que, unes línies més amunt, he anomenat cultura de la monada. El kawaii neix de la fascinació per tot alló que és tendre, adorable... mono. Alguns exemples: Hello, Kitty! és un gran paradigma, però també conté trets kawaii el disseny de Pikachu o un animal tan noble com l'unicorn màgic Unico creat per Osamu Tezuka.

Aquesta setmana arriben a la cartellera dues pel·lícules que, en certa mesura, semblen emanar dels primers minuts de Capitalismo: una historia de amor: els documentals Bebés de Thomas Balmès, que sembla aplicar el model del vídeos de gatets de Youtube a l'univers dels nadons humans –en cert sentit, també és un manifest de la globalització de la cursileria: una Babel de Bon Rotllo– i Vamos a hacer dinero d'Erwin Wagenhofer, enèsima mirada a les patologies del nostre sistema econòmic que, no obstant, aporta valuoses informacions dins del seu to de pamfletària transparència. Tots dos comparteixen l'ambició de les noves narratives de la globalització i, en el fons, il·lustren l'abrupta saviesa del refranyer castellà: “En todas partes cuecen habas”, frase que, aplicada al tema dels nadons, es podria traduir per “Pobre o ric, negre, groc o blanc, tot nadó és una preciositat”. El díptic involuntari ens vol mostrar la cara i la creu de la nostra contemporaneïtat, però, la veritat, tant una com l'altra fan esgarrifar: la cara és cursi, la creu és imbatible.

No tinc gaire cosa a dir sobre Bebés: em va fer riure el pla que obre la pel·lícula on un joc de percussió infantil dona peu a una primera manifestació de la lluita per la vida (lúdica). La resta del metratge va fer que no pogués treure'm del cap la idea que la vida del nadó americà nascut en una família molt new age podria arribar a ser més dura que la dels nadons del Tercer Món que ocupen altres línies (a)narratives.

Vamos a hacer dinero no és un gran documental, però, definitivament, és una altra història. El seu punt de partida té l'encert de projectar un bon percentatge de culpa sobre nosaltres: què passa amb els nostres diners quan confiem els estalvis a un banc (o, posats, a una caixa que, com van dir a Polònia, és una cosa molt semblant a un banc, però que fa veure que té bons sentiments mitjançant allò que s'anomena obra social)? La resposta inclou didàctiques definicions del neoliberalisme, de l'especulació immobiliària, dels paradisos fiscals i d'una figura que no resulta tan familiar i que, en la pel·lícula, ocupa el segment més problemàtic (pel seu registre lleugerament sensacionalista): la del sicari financer.