El perquè de tot això

La marca del ángel es una petita sorpresa, una pel·lícula que aconsegueix crear un clima i construir algunes imatges realment pertorbadores, encara que poc a poc vagi perdent pes i acabi d'una manera molt més convencional del que seria desitjable. Una dona separada (excel·lent Catherine Frot) i que viu amb el seu fill s'obsessiona amb una nena amiga del nano fins al punt de despertar les sospites de l'altra mare (Sandrine Bonnaire). Què està passant? Què la porta a comportar-se d'aquesta manera, a espiar la nena en qüestió, a perseguir-la, fins i tot a intentar establir contacte físic amb ella? Els moments més interessants del film són aquells en què ens trobem en aquest buit de significats, en aquest no-res del sentit, en el més pur desconcert. Després, quan tot s'aclareix amb explicacions potser massa racionals i subratllades, el realisme més planer s'imposa i la pel·lícula esdevé un melodrama de suspens amb molt menys interès.

Segon llarg de Saffy Nebbou, La marca del ángel pertany a aquell tipus de treballs cinematogràfics que valen més pel coratge del plantejament que pel resultat final. I a més, de vegades aquest risc es plasma a la pantalla d'una manera punyent: els ulls de la protagonista, el seu rostre desencaixat, el punt de vista que fa veure alhora una situació enigmàtica i una ment inextricable; s'imposen per sobre de la previsibilitat de la trama a partir de cert moment i queden a la retina de l'espectador com fragments d'una altra pel·lícula que hagués pogut ser, entre Hitchcock i Polanski, però que no arriba a quallar. Tot i així, el film resulta inquietant, filmat amb elegància i amb una actitud exemplar cap als personatges: com si fos una pel·lícula de Renoir, tots tenen les seves raons.