Excels gravador

En un lloc “fosc, desordenat, ruïnós, humit i, fins i tot, fred”, només Picasso podia sentir-hi la il·luminació de l'art. El 1945, tot passejant per la Rue de Chabrol, l'inquiet geni va descobrir el taller Mourlot i es va exaltar quan, dins d'aquella cova inhòspita –similar a “una escena de Daumier”, escriuria la seva companya, Françoise Gilot, a les seves memòries–, hi va veure les pedres litogràfiques que necessitava per obrir una nova aventura artística lligada al gravat. Picasso havia fet la seva primera litografia el 1919: una invitació a la seva exposició a la galeria Rosenberg de París. Faria algunes litografies més fins al 1930, però els resultats no l'acabaven de satisfer, les pedres pesaven massa... i, sense saber gaire cap on tirar, ho va deixar córrer. Millor: ho va deixar reposar. El 1945, aliat amb Mourlot, la millor litografia del món, tot va canviar.

Què va canviar? Picasso i la història del gravat. Com un obsés i, aquest cop sí, reconfortat pel virtuosisme de l'atelier de la Rue de Chabrol, l'artista es va entregar en cos i ànima a la litografia amb l'experimentació com a principal estímul. Fins al 1955, que és quan va donar aquesta passió per finalitzada per lliurar-se al gravat sobre linòleum, Picasso va crear fins a 450 litografies. El Museu Picasso de Barcelona n'atresora més de 300 i, per tant, pot evocar i invocar més bé que ningú aquest idil·li artístic. Gràcies, no cal oblidar-ho, a la generositat de Picasso, que sempre que feia un gravat en regalava un exemplar (una prova d'artista, que té molt més valor) al seu amic Jaume Sabartés.

Part d'aquest ric fons llueix fins al 2 d'octubre en les sales que des del 2008 el Museu Picasso va alliberar de la col·lecció permanent per, així, poder donar joc a nous discursos picassians vinculats al gravat. Tot plegat, a l'espera que es resolgui la profunda reforma de la presentació de l'exposició permanent, per a la qual encara passaran gairebé dos anys.

Però l'espera serà molt més suportable gràcies a projectes expositius temporals com ara el de les litografies de Picasso. La mostra entrellaça tres inquietuds artístiques, intel·lectuals i vitals del geni. Una, el seu compromís polític, que el va fer col·laborar amb diferents moviments per la pau (i una de les obres més representatives de la mostra seria l'icònic colom que el poeta Louis Aragon va escollir com a imatge per al cartell del I Congrés Mundial per la Pau, fet el 1949). Dues, la joia de viure que va sentir acabada la guerra, i que el va portar a desplegar faunes i personatges mitològics. I, tres, la seva relació amb Françoise Gilot, a qui va conèixer el 1943 i amb qui viuria fins al 1954 –curiosament, el període clavat de la seva passió per la litografia–. Picasso ja tenia 61 anys i Gilot, tan sols 21. En les litografies, Picasso va mutar la seva estimada en un sol, tot jugant amb els seus cabells. També va encarnar amb una tendresa infinita els fills de tots dos, Claude i Paloma.

Temàtiques a part, el recorregut expositiu revela fins a quins límits Picasso va arribar a sofisticar la litografia. “Les primeres litografies que va fer eren lineals, molt ortodoxes, però cada cop es va anar atrevint més i va acabar facturant uns gravats molt pictòrics”, explica la conservadora del Museu Picasso, Malén Gual. A més, es va sentir molt lliure quan, en lloc de la pesant pedra, va treballar sobre altres suports més transportables, com ara la planxa de zinc i el paper report. La majoria de les vegades en blanc i negre, però hi ha excepcions brillants en color.