‘Holy terror!'

Han matat Ben Laden, i aquests últims dies alguns blocs especialitzats en còmics debatien sobre la incidència que el fet tindria sobre un projecte anunciat fa temps per Frank Miller: Holy terror!, un comic book de, segons sembla, moltíssimes pàgines en què el líder d'Al-Qaida era exterminat a les mans de Batman, ja saben, el Croat Emmascarat. La idea en si semblava una boutade de l'autor, però el més interessant de tot és que no ho era: Miller estava disposat a portar el potencial propagandístic del mitjà tan lluny com els temps ho permetessin. Els lectors de Miller ja saben que l'autor d'obres tan notables com ara Ronin, Batman, El regreso del caballero oscuro i Sin City –per no esmentar el seu pas brillant per la sèrie Daredevil– no és l'individu més liberal de la indústria de la vinyeta. Als ulls de molts dels seus antics seguidors, Miller ha esdevingut una paròdia d'ell mateix, un Mickey Spillane de traç expressionista que no s'hauria de prendre gaire seriosament per les seves opinions polítiques (la derivació més o menys grotesca de l'anarquista de dretes). Suposo que som una minoria els qui, de fet, teníem una franca –i no necessàriament malsana– curiositat per Holy terror!, amb la seguretat que el virtuosisme formal de Miller continuarà allà, malgrat la distància ideològica. Finalment, qui ha matat Bin Laden no ha estat Batman, ni Miller, sinó Obama: cosa que no deixa de ser un gir dels esdeveniments carregat de mala bava milleriana.

El fet és que aquesta setmana han mort Bin Laden i, potser, Holy terror!... Stop! També ens ha deixat algú més: Yvette Vickers, que va ser la dona de 50 peus del clàssic de la sèrie B dels 50 i que, d'alguna manera, va travessar, al llarg de la seva vida, aquella experiència de Hollywood-com-a-infern que, curiosament, anunciaven tant la primera pel·lícula de la seva filmografia –El crepúsculo de los dioses (1950)– com una de les gairebé últimes –¿Qué le pasa a Helen (1970)–. Bé, tal com dèiem fa una estona: el cas és que el decés de Bin Laden i el probable no naixement de Holy terror! desemboquen en una setmana cinematogràfica que aporta, almenys, dues proves que, de fet, s'hagi exterminat el diable o no, vivim en uns temps en què el cinema de gènere (d'horror) sembla que està sota la síndrome de la Guerra Santa. De fet, la interessant El sicario de Dios i la notable El último exorcismo sembla que juguen amb la cara i la creu de la proposta: la primera, simulant (o potser no) que es pren ben seriosament allò de que estem a les portes de l'Apocalipsi i que convé encomanar-se a l'Altíssim per sobreviure; i la segona, aportant una irreverent nota al peu de pel·lícules recents com ara El rito, la qual, cal recordar, s'obria amb una cita de Joan Pau II (que està d'actualitat per vostès-ja-saben-què).

Algun dia caldrà parlar de la gran aportació de Ben Laden al cinema de terror occidental –i no estic frivolitzant–; una aportació que ha estat la de recuperar la gravetat, les grans paraules, la figura del diable. La seva presència tòxica al nostre imaginari ha generat altres danys col·laterals: La pasión de Cristo (2004) de Mel Gibson va ser, probablement, la primera pel·lícula de Guerra Santa –es podria argumentar que era una peça d'horror o que, almenys, reciclava retòriques del gènere–, i potser no sigui arriscat considerar el fenomen de la tornada del cinema religiós, sota formes diverses –algunes de notables, altres d'excel·lents– com un altre símptoma de l'assumpte. De tota manera, potser la millor moral l'aporti El último exorcismo: parlar del diable acostuma a ser un eufemisme per no assenyalar frontalment una maldat (o una debilitat) que és inqüestionablement humana.