Un papa que no ho vol ser
Moretti eludeix la crítica més evident a l'Església
Vint-i cinc anys després d'interpretar a La messa è finita un capellà de poble que reconeix la seva incapacitat per ajudar els seus feligresos, el realitzador italià Nanni Moretti ha imaginat l'actor Michel Piccoli com un vell cardenal que, en el moment de ser nomenat papa de Roma, reacciona espantat davant la responsabilitat i s'escapa de la ciutat del Vaticà. Aquesta crisi la desenvolupa a la seva darrera pel·lícula, Habemus papam, que eludeix la crítica més evident a la institució eclesiàstica. Però el que és interessant de la nova proposta de Nanni Moretti, que es concedeix el paper d'un psicoanalista que s'entreté al Vaticà organitzant un campionat de voleibol, és que no satisfà les possibles expectatives i que aporta una crítica molt més incisiva darrere l'aparença d'un tracte afectuós als representants imaginaris de la jerarquia catòlica: totes les accions semblen purs rituals mancats de sentit, mentre que, al final, el nou sant pare es declara incapaç de tirar endavant la reforma que necessita l'Església catòlica. Abans, Michel Piccoli, amb una actitud commovedora que recorda la del vell comediant que va interpretar a la pel·lícula Vuelvo a casa, de Manoel de Oliveira, deambularà per Roma mentre es recorda com l'actor que va voler ser i li revenen els diàlegs de La gavina, de Txèkhov. D'aquí, es pot posar en relació el món del Vaticà i el del teatre, tot i que les obres de Txèkhov semblen mes vives que la litúrgia catòlica.
Ahir també va presentar-se a concurs Polisse, un film de l'actriu i directora francesa Maïwenn, que hi interpreta una fotògrafa que fa un reportatge oficial sobre la Brigada de Protecció de Menors (BPM) a la ciutat de París. Es tracta d'una ficció que intenta reflectir la quotidianitat d'uns policies inspirant-se en informes de la BPM relatius, per tant, a casos reals de pedofília i de maltractament als infants. La qüestió és que, amb una aparença de realisme, el film sembla un publireportatge de la BPM.
