L'Opus respon

Recordo que, quan es va estrenar Camino, de Javier Fesser, alguns mitjans de comunicació van publicar una carta d'Alfredo González-Barros, germà d'Alexia González-Barros –la figura real en què s'inspirava la protagonista de la pel·lícula–, en què es feia esment d'una de les escenes climàtiques: la mort de Camino rodejada dels aplaudiments dels metges, infermeres, capellans i familiars que l'acompanyaven a l'habitació de l'hospital. A la carta, Alfredo González-Barros assegurava que la seva germana no va morir entre aplaudiments, sinó rodejada de l'amor dels que l'estimaven. Si l'escena es tractava, realment, d'una llicència poètica de Fesser, llavors era una de les formes més imprudents de llicència. Aquesta consideració, evidentment, és aliena al fet que els personatges retratats fossin membres de l'Opus Dei. Arremetre contra l'Opus no sols és una opció: potser és un deure si un vol posar
el dit a la nafra de determinades maneres de gestionar la fe. O vol furgar en algunes malaltisses cruïlles entre el poder i la fe. Però és un cosa que, com tot, no es pot fer a qualsevol preu. I enfrontar qui sigui a la imatge dramatitzada de la seva pròpia família aplaudint la mort d'una filla o una germana potser
és un preu massa bèstia.

Com a espectador –no vaig haver d'escriure sobre la pel·lícula com a crític– ja mantenia una relació una mica problemàtica amb Camino. Per motius diversos. D'una banda, em feia la impressió que Fesser havia optat per un material delicadíssim i que la lectura que havia escollit fer sobre l'experiència d'Alexia no estava exempta d'extrems discutibles. Em van molestar els recursos formals que amplificaven la morbositat de les intervencions mèdiques sobre Alexia: si del que es tractava era d'impugnar l'Opus, no entenia per què també havia de rebre el
gremi dels oncòlegs, que a la pel·lícula no fan altra cosa que intentar curar una malalta... per camins
que, evidentment, a ningú li agrada travessar. També feia mal que Fesser apliqués el recurs del joc de paraules que ja sostenia els malentesos de la seva notable El milagro
de P. Tinto (1998). Ho recorden? Allí, l'expressió “papi papito” –que, en un idioma centreeuropeu inventat, no sé què significava– donava peu que s'establís una falsa relació paternofilial entre Luis Ciges i Pablo Pinedo. A Camino, l'atracció romàntica entre la protagonista i un nen anomenat Jesús i la participació dels dos en una representació teatral –l'obra– a un casal de barri feia que els pares de la protagonista interpretessin que la seva filla tenia visions del fill de Déu i que volia
entrar a l'Opus –l'Obra–. La santedat com a malentès lingüístic: una altra decisió de risc, sobretot si
un no ha estat mai dins del cap d'Alexia. Però el més sospitós de
Camino és que culminés en la santificació de Camino per altres mitjans: la protagonista vivia una experiència de transcendència i viatjava del llit d'hospital a un cel privat
on ballaria –eternament?– amb
el seu particular Jesús seglar.
Així, Camino acabava sent una
pel·lícula anti-Opus que, en el fons, era més de l'Opus del que el seu creador podia sospitar.

Tres anys després, l'Opus, sense ni tan sols esmentar Camino, presenta la seva pel·lícula de resposta: Alexia, de Pedro Delgado Cavilla, un documental de creació que cau en el kitsch involuntari, però que també demostra que el procés de documentació de Fesser va ser més intens del que un suposava.

El que no es veu en els súper-8 domèstics dels González-Barros que nodreixen Alexia són àngels,
ni tampoc dimonis: tan sols una
família –que sí, era de l'Opus– enfrontada a una de les pitjors tragèdies que un pot concebre.