Orfes de la tempesta
Ha mort Domènec Font. Ha mort el mestre, l'amic, l'agitador cultural, l'inconformista, aquell que molts vam dir que podria ser un personatge de Werner Herzog si Herzog, en el fons, no fos tan educat i tan polit. Ha mort després d'allò que se'n diu una “llarga malaltia”, però no tan llarga per doblegar-lo. Fins al final va lluitar, per la seva vida, pel seu llibre inacabat –sobre el cos al cinema, una ironia molt seva— i per veure's amb els amics, amb el seu fill, amb la Doro. Ha mort el Domènec i alguna cosa s'esvaeix en aquestes ridícules vigílies d'eleccions municipals en què ningú no té ganes de votar, perquè amb el Domènec se'n va tota una època, la de l'entusiasme, la de l'energia.
Domènec Font va ser l'ànima dels estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, on va voler fer coses no sempre ben vistes per l'establishment acadèmic. Domènec Font va escriure alguns dels llibres de cinema més importants dels darrers vint anys a l'Estat espanyol, com ara Paisajes de la modernidad i La última mirada. Testamentos fílmicos. En aquest darrer parlava de la mort al cinema, com si ja la estigués experimentant, com si la decadència de l'art que tant va estimar l'afectés tant fins apagar-lo lentament. Ara tots ploren la seva mort, però alguns no hi tenen dret.
Domènec Font va voler fer de la seva vida una obra d'art, però no li ho van deixar. Perquè la seva gran obra va voler ser el MICEC (Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani), l'esdeveniment cinematogràfic que necessitava Barcelona, una barreja de festival i congrés en què no només es veia cinema o només se'n parlava, sinó que es feia tot alhora. Quan les institucions, sempre tan cegues i tan mesquines, li van treure el seu somni, el Domènec va començar a morir una mica, cada cop més. Jo el veia, aquell home que havia tornat de Madrid els anys noranta amb tantes il·lusions i no volia veure's reduït a l'esmorteït panorama que l'envoltava. Domènec mirava més enllà dels polítics locals, i gràcies a ell a Barcelona vam conèixer Arnaud Desplechin, Béla Tarr, Nobuhiro Suwa, Slavoj Zizek i tants altres.
Ara ja no hi és i jo no sé què dir ni què fer. Sóc un dels molts orfes que ha deixat. Orfes de la tempesta. Prega per nosaltres, Domènec, una pregària laica i intempestiva, com les que t'agradaven. Prega per aquest desert del que te'n vas, cada cop més provincià i estúpid. Prega i renega com tan bé sabies fer, que s'ho mereixen.
