Tedi exquisit

Curiós recital el d'Andreas Scholl, en el seu debut al Liceu, amb un començament i un final idèntics i radicalment diferents. La distància és la que hi ha entre la veu descentrada amb què el contratenor alemany obria la sessió amb Music for a while, de Purcell, i la màgia destil·lada a la mateixa obra com a segona propina. Les dimensions del teatre jugaven en contra de Scholl, un cantant que guanya en la distància curta, de veu ben projectada, sobretot l'agut, tot i que limitada en volum i color, més predisposat a la melangia acaronadora, al plany a mitja veu, a la tendresa continguda que no pas a l'esquinçament tràgic o a l'ímpetu dramàtic.

El programa, construït en clau britànica al cent per cent, tendia igualment a la monotonia expressiva, i la discreta participació, ja fos al clave o al piano, de Tamar Halperin no ajudava gaire a sortir de certa fredor, d'un tedi amarat d'exquisidesa musical, però tedi al capdavall. Cert és que Scholl es va deixar anar i va aconseguir que part del públic l'acompanyés a Man is of the woman made, de Purcell, però com a entertainer el seu futur seria incert.

Això sí, quan els astres estaven alineats, Scholl creava un clima especial, una unció compartida entre escena i sala, i llavors es produïa el miracle. Va ser, per exemple, a Have you seen but a white lily grow?, de Robert Johnson, a l'ària de Rodelinda, a l'entranyable The water is wide, o a la primera propina, una ària de Saul.