Acció i exhibició d'estil
La secció competitiva del Festival de Canes, que vol ser un aparador del cinema d'autor, no sol apostar pels films de gènere, però ho fa en casos d'una voluntat manifesta d'estil.
Quentin Tarantino n'és un exemple paradigmàtic, d'això. I, donant-li la volta, Almodóvar sempre és Almodóvar, malgrat que intenti fer un thriller empeltat de melodrama. El cas és que, amb Driver, Nicolas Winding Refn ha entrat dins el club cannoise dels estilistes dels gèneres. El cineasta danès, avalat pels films de la sèrie Pusher (sobre un traficant de drogues) i disposant en aquest cas de producció nord-americana, fa un exercici d'estil, amb bones escenes de persecució automobilística, seguint un personatge solitari (Ryan Gosling) que treballa com a especialista en escenes d'acció i es fa un sobresou com a conductor en robatoris. Al mateix temps que accedeix a negocis mafiosos de més gran volada, coneix una dona i un nen que el fan sentir-se menys sol. Això el durà a una elecció. Violenta i romàntica, l'exhibició estilística de Driver no exclou excessos de cara a la galeria i una sensació genèrica de déjà vu.
Un altre cineasta europeu en una aventura nord-americana va fer-se present ahir a concurs: l'italià Paolo Sorrentino, que ha col·locat els seus quatre films en la secció oficial de Canes. N'hi ha que considerem que és massa premi per al seu cinema. Ens ho confirma This must be the place, film erràtic amb un Sean Penn que frega el ridícul fent d'un rocker retirat que vol executar la venjança que no va aconseguir realitzar el seu pare, mort recentment. Sorrentino vol abastar molt (fins i tot hi palpita el tema de l'Holocaust) i cau en la frivolitat mentre fa una road movie amb una típica iconografia nord-americana.
