Crítica
cinema
Despropòsits
La relació entre cinema i fantasmes és llarga i productiva, potser perquè el mateix cinema és un fabricant d'ombres sense cos, o de cossos que només són ombres. I és en aquesta tradició on es vol incloure ¿Estás ahí?, la darrera pel·lícula de Roberto Santiago, una de les enèsimes esperances defraudades del cinema espanyol, que va passar de ser saludat com a perspicaç moralista de costums a Hombres felices (2001) a veure's titllat d'irresponsable i barroer a El penalti más largo del mundo (2005), encara que d'una pel·lícula a l'altra no hi anava tant. Amb ¿Estás ahí? ha volgut fer una comèdia fantàstica, basada en l'obra de Javier Daulte, però el que veiem a la pantalla és més a prop d'un sainet paròdic que, posem per cas, de l'elegància d'El fantasma y la señora Muir.
Però no es tracta de nostàlgia cinèfila. Podem acceptar que la utilització del punt de vista sigui desastrosa, que aquest fantasma d'una noia morta en accident de cotxe que no deixa tranquil el seu xicot aparegui i desaparegui sense cap raó (també el cinema fantàstic ha de ser rigorós), i fins i tot que els trucs siguin tan vells com el mateix cinema, com si encara no haguéssim passat de Méliès (l'escena de la ouija, per favor!). El que resulta inadmissible és que el vessant còmic mai no tingui cap ressò en la trama romàntica i viceversa, que ¿Estás ahí? ni sorprengui ni emocioni, sinó que més aviat resulti ridícula i, el que és pitjor, tan desdibuixada que ni tan sols arribem a endevinar què pretén. O potser sí, ja ho sé: simplement una altra comèdia espanyola en la pitjor tradició del gènere que hagués pogut ser Jardiel Poncela i no arriba ni a Alfonso Paso.