Contra la indignació

Aquests dies en què tothom troba motius per omplir d'indignació els carrers i les places públiques –i de raons n'hi ha més que sobrades–, és d'agrair que determinades propostes ens aïllin per moments del rebombori polític i ens reconciliïn amb la capacitat de seducció de l'ésser humà a través d'un plaer estètic –i ètic– com el que pot proporcionar la música. Aquesta és la sensació que es desprenia la nit del divendres al Palau de la Música gràcies a les bones arts i la perfecta entesa entre el pianista Michel Camilo i el guitarrista Tomatito. Una parella feliç que bé podria indignar els de pell més fina després de catorze anys perpetuats en la fórmula que els va concedir l'èxit, amb un Camilo propens a la sobreactuació i un Tomatito de falseta recurrent. Però, en canvi, la naturalitat, la senzillesa i la complicitat que transmeten preserva intacta la màgia que els permet seguir captivant auditoris sencers amb clàssics del jazz, el tango i la cançó llatinoamericana, que a les seves mans es transformen en caramels sonors que van ser com pastilletes d'èxtasi per a les oïdes més llamineres.

De la rèplica a la indignació: també se'n podia parlar moments després al Jamboree. Es presentava, amb el seu trio de campanetes –Ben Street al baix i Adam Cruz a la bateria–, un pianista fora de sèrie com el pananameny Danilo Pérez –el complement harmònic del gran Wayne Shorter dels darrers deu anys– i davant una proposta d'aquesta volada resultava inadmissible que la sala no s'acabés d'omplir en cap dels dos sets. Circumstància que en cap cas va impedir una actuació memorable amb un crescendo abassegador i la sensació de privilegi de viure una nova nit històrica al soterrani de la plaça Reial.