Cinc contes d'Antoni Tur Ferrer

Antoni Tur Ferrer (Formentera, 1945) va obtenir, amb els cinc contes que integren Blanc, blau i negre i altres narracions, el VIII Premi de Relats Curts Joan Castelló. El mes de febrer del 2009 es publicà el conjunt de relats en un petit volum en una coedició del Consell d'Eivissa i l'Editorial Mediterrània-Eivissa.

Dues de les cinc narracions són una subtil però decidida invitació a reflexionar sobre la brevetat del plaer i la imminent arribada de la tragèdia (Blanc, blau i negre) i sobre la de vegades doble, de vegades triple, moral de l'hipòcrita carregat de diners d'avui, que és l'hipòcrita carregat de diners de sempre (Barri residencial). Les altres tres narracions contenen el desplegament d'un camí, d'un viatge, ja sigui el d'una anècdota tan entranyable com antiga (Matiners), o el que condueix a una gran catàstrofe que, al final, i feliçment, es pot superar (Quan viatjar era encara una aventura o Naufragi).

En general, el lector té al davant un narrador en primera persona que evoca o il·lumina un episodi viscut o una experiència personal que la memòria li apropa. En el cas del conte titulat Matiners és la tercera persona narradora qui, des d'una dimensió pràcticament documentalista, presenta al lector una història de finals del segle XIX. Es tracta d'una anècdota que ofereix un innegable sabor costumista, el relat d'una petita crònica local, la petita peripècia d'uns personatges que fan un camí en què el temps és trastocat a causa d'una impensada, imprevista urgència.

El conte que dóna títol al llibre, Blanc, blau i negre, procura al lector la invitació a meditar sobre el que el mateix narrador indica: «A mitjan camí entre la tragèdia i la comèdia, aquella imatge va ser [...] la millor metàfora sobre la vida de l'home» (15). Entre la llum del color blanc de la sorra de la platja i la transparència del color blau del cel i de l'aigua del mar, sorgeix el color negre, l'alarmant presència d'un drama inesperat.

Lluny de la tragèdia, però a prop de la mesquinesa humana, el conte Barri residencial presenta un narrador en primera persona preocupat pels pobres interessos classistes d'home amb diners. El relat té l'especial encert de procurar al lector l'astúcia d'una doble lectura: el canvi d'opinió del narrador, al mig del relat, obliga el lector a preguntar-se pel seu propi punt de vista.

Però tal vegada és als contes Quan viatjar era encara una aventura i Naufragi on Antoni Tur Ferrer es mostra particularment brillant. Els dos contes s'emmarquen en la tradició del relat mariner, una dimensió concreta de la narrativa de viatges en la qual no poden faltar l'aventura i l'acció, el rigor i la duresa de la vida a bord i, també, certa dosi de misteri, la intriga sobre quin ha de ser el final.

He de confessar que, mentre llegia aquests dos contes d'Antoni Tur Ferrer, no podia evitar recordar La narració d'Arthur Gordon Pym (1938), d'Edgar Allan Poe, o Benito Cereno (1856) o Billy Budd, mariner (1891), de Herman Melville, tal és la força narrativa desplegada per expressar els perills del mar i les seves agitació i violència titàniques.