Fets normals

La normalitat –sembla que força complicada d'assolir en aquest país nostre– en termes musicals pot dependre que els intèrprets internacionals toquin les partitures del bo i millor dels compositors catalans. Fa quatre dies era el Quartet Arditti el que abordava Gerhard i Casablancas, i ara l'Orquestra de Cambra de Stuttgart recreava les Proses disperses de Francesc Taverna-Bech, desaparegut l'any passat. Sobre el dens teixit de l'acompanyament de corda va surar el so preciós del jove violinista Noé Inui, aportant una intensitat quasi rapsòdica a una música que té un contingut més poètic del que el seu títol pot donar a entendre.

El melòman amb memòria i discoteca associarà per sempre el nom de l'orquestra alemanya amb el de Karl Münchinger. En l'actualitat, el conjunt es manté amb aquella solidesa a prova de tota contingència que és tan poc normal trobar en les nostres latituds. El seu so ampli, fins i tot gruixut, no està tan en voga avui dia a l'hora d'interpretar el repertori clàssic, però amb la direcció de Paul Meyer va oferir prou arguments convincents, ja fos en la lluminosa Simfonia núm.6 El matí, de Haydn com en un jovial Divertiment K.136, de Mozart.

Tot i les bones aptituds directorials de Meyer, suggerint més que imposant als instrumentistes alemanys, no cal oblidar que el músic francès és sobretot un excel·lent clarinetista. I així ho va corroborar en una de les joies del repertori del seu instrument, el Concert K.622, també de Mozart, amb moviments extrems de gran vitalitat i un adagio de tendresa gens ensucrada. Elgar i Haydn van posar el punt final a la sessió del Palau de la Música.