L'efecte Font

Fa un parell d'anys, quan la crisi de la premsa impresa s'estava cobrant les primeres baixes en forma de crítics cinematogràfics en nòmina, la revista britànica Sight & Sound va omplir la portada amb un titular en què es llegia Qui necessita els crítics?. Dins la publicació, un generós dossier reflexionava sobre l'estat de la qüestió i un gran nombre de crítics d'arreu del món parlaven sobre l'origen de la seva vocació i esmentaven els professionals de l'ofici que cadascun considerava com a mestres. La pregunta de coberta, de fet, podria admetre una altra formulació no menys agressiva: Per a què (dimonis) serveixen els crítics? No sé qui necessita els crítics, però sí per a què serveixen (alguns, els millors): perquè un es formi un pensament, valgui la redundància, crític, per il·luminar pel·lícules que poden haver escapat a l'atenció de la majoria, per establir cànons flexibles, gestionar visibilitats, donar alè a incipients discursos creatius, revisar llocs comuns, llegir amb nous ulls la memòria fossilitzada del mitjà i, així, fer-la reviure, etcètera.

Hi ha, no obstant això, un tipus de crític –o analista, o historiador– molt menys comú: el que considera la seva tasca com un activisme, com a vocació gairebé política en pols permanent amb el gust consensuat i amb les dinàmiques de la uniformitat del plaer cinèfil. Són crítics que, en definitiva, es mostren capaços de transformar el pensament (crític) en acció transformadora. Com a paradigma de l'arquetip, acostumo a pensar en el britànic Tony Rayns, que ha estat un dels motors fonamentals a l'hora d'obrir vies d'accés entre les noves cinematografies orientals i els circuits d'exhibició i distribució occidentals. Però, bé, tot aquest preàmbul ve al cas perquè, fa ben poc, hem perdut a algú molt més proper que responia, punt per punt, a aquest últim model: Domènec Font.

Lamento no haver coincidit més amb ell: dono fe que la impressió puntual era la d'haver-te creuat amb una força de la naturalesa, una energia falstaffiana que semblava expressar-se amb boutades per obrir essencials vies de coneixement. Domènec Font segueix i seguirà viu en els seus textos: peces tan enlluernadores com En las redes del tiempo, en què establia una línia de continuïtat entre les ficcions amnèsiques del noir dels quaranta i les antiutopies dickianes i postdickianes, passant per Resnais i Chris Marker, o com Sobre un misal franquista y los pelos del pubis, la seva precisa (i sanament insolent) dissecció crítica de La escopeta nacional (1978) que va aparèixer a la seva pròpia revista (efímera) La Mirada i que acaba de recuperar Cahiers du Cinéma España; llibres tan essencials com Paisatges de la modernitat o el seu estudi sobre La noche del cazador (1955) de Charles Laughton –director d'una sola pel·lícula magistral, com ho va ser un altre desaparegut recentment: el Leonard Kastle de Los asesinos de la luna de miel (1969)–, o, en principi, tan engrescadores com la seva obra inacabada sobre la representació del cos malalt (un text crític que es va anar transformant en crònica autobiogràfica), que, encreuem els dits, veurà la llum més o menys aviat...

Però, com s'ha apuntat unes línies més amunt, Domènec Font no era només home de textos, sinó home d'acció i, per això mateix, l'efecte Font és molt més llarg del que, dissortadament, ha estat la seva vida: un efecte que, per exemple, Àngel Quintana palpava en la que ara sembla la utopia materialitzada d'un sòlid nou cinema català o que tots podem seguir palpant en l'obra (i l'acció) dels qui van ser alguns dels seus millors alumnes i que, ara mateix, encarnen el més ferm relleu generacional que ha viscut l'ofici en molt de temps.