L'ànima d'Anímic
Diuen que a les coves de Collbató se sent olor de salnitre, i que és el dimoni que s'hi amaga. Altres llegendes asseguren la presència d'esperits ancestrals que habiten aquella muntanya màgica, molt abans del dia en què hi va aparèixer una verge negra. No seré jo qui reveli l'etern misteri, però sí que puc corroborar que l'energia de Montserrat es percep només presenciar aquelles roques impressionantment tallades pels capricis de la natura: desprenen un alè que omple l'ànima. Endins.
No sé si això és un argument, però és l'únic que se m'acut per justificar de quina manera penetren en l'esperit les cançons d'Anímic. Són diferents. Únics. Sonen a Anímic, i prou. Potser perquè els sis músics –Ferran Palau, Núria Mones, Louise Sansom, Roger Palacín, Zuma i Juanjo Montañés– viuen junts dins la seva bombolla a Collbató. Per la seva música, me'ls imagino perduts pel bosc, rient sobre un taüt o amb una ganya melancòlica dalt d'un núvol. Més que una colla, com una família, parlant, llegint, tocant, escoltant... fugint d'un sistema cultural urbà de consumisme estètic per convertir l'art en part de la seva vida.
Hanna, tercer disc en vuit anys, m'ha fet contenir la respiració. Les seves melodies hipnòtiques i els ambients suaus m'han provocat un estat de trànsit. Les veus, tímides de volum, de timbre angelical, i les lletres interioritzants, a vegades incòmodes, suren sobre una instrumentació tan folk com indie. Però que ningú s'equivoqui: els Anímic ja hi eren abans que els que ara triomfen hi fossin. Ells ja havien recorregut món sense moure's de Collbató, gràcies a internet. De mica en mica, la premsa els està descobrint, i qui els encaixa en una moda per reivindicar el seu so-pessic de l'ànima. Estan equivocats. El seu camí és un altre, van sols. No us perdeu l'últim vídeo, Trenco una branca, enregistrat a l'església d'Esparreguera. Pura poesia. Un nou expressionisme al segle XXI.
