L'home i la titella

A part de ser una notable actriu, Jodie Foster havia dirigit a principis dels anys noranta dues sensibles pel·lícules intimistes d'ambient familiar (El petit Tate i A casa per Nadal) que feien lamentar la suspensió de la seva carrera com a cineasta i el fet que no hagués prosperat algun projecte anunciat. El cas és que, amb El castor, Foster ha reprès la direcció cinematogràfica amb un film de família i sense grandiloqüències, però d'una manera menys subtil i una mica més fressosa a partir de l'omnipresència d'un Mel Gibson en hores baixes (i amb algun escàndol al darrere) que sembla empatitzar amb el deprimit protagonista: el director d'una empresa de joguines que, a punt de suïcidar-se, ensopega amb un castor de peluix que, adherint-se a ell com una titella encastada al braç, es converteix en l'alter ego que refundarà la seva personalitat i li renovarà els ànims, però que, a part de fer-lo exercitar com a ventríloc, el vampiritzarà i el precipitarà cap a una mena d'esquizofrènia.

La pel·lícula, que oscil·la entre la comèdia inquietant i el drama familiar per coquetejar cap el final amb el cinema de terror, tracta, doncs, el tema del fracàs amb l'enfonsament i aparent resurrecció d'un home d'èxit. Un tema recurrent (sempre hi ha motius per reprendre'l) que, en principi, sembla abordar-se amb un enfoc ocurrent, però que va perdent interès a mesura que desenvolupa el relat amb girs previsibles i, sobretot, tendents a una solució reconfortant.

Esperarem que Foster, que aquí interpreta la dona del personatge al qual dóna vida Gibson, a qui cedeix el protagonisme absolut, recuperi una antiga inspiració.