La sisena de Mahler

El modest comentarista se sent desarmat quan s'assabenta que l'enregistrament de la Simfonia núm. 6 en la menor, Tràgica, de Mahler per part dels mateixos intèrprets del concert del qual parlem va rebre el premi Grammy a la millor interpretació orquestral. Realment la San Francisco Symphony, quan s'hi posa, és una notable màquina orquestral, però el rendiment en una extensa gira i en sales poc adequades al seu potencial no sempre té el mateix nivell. Així, els dos primers moviments, potser per donar satisfacció al comentarista Marc Vignal que se cita en el programa de mà, que diu que Mahler va acabar amb la interpretació espiritual del Ländler per esdevenir música de malson, visió d'horror i espectre apocalíptic, van sonar aproximadament així. A glops, amb fases d'autocomplaença o de passivitat directorial, va arribar el darrer moviment: Michael Tilson Thomas va tancar, com en el primer, la partitura i es va posar les piles per dirigir amb tots els detalls i tota la intensitat un esclat de música i d'intencionalitat. N'hi va haver prou per arrencar l'entusiasme general.

Molt Mahler aquests dies en què s'ha celebrat el seu centenari durant tota la temporada sobre la base de la programació de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), a la qual s'han afegit les diverses sèries musicals del país. Tot és qüestió de comunicabilitat, però un es va sentir molt més implicat en l'excel·lent versió de cambra de la Simfonia núm. 4 que el Murtra Ensemble, sense director però amb total convenciment, va oferir divendres passat a l'Auditori de Santa Coloma de Gramenet.