Crítica
cinema
Metafísica
Joe Wright és el que s'en diu un director de prestigi. Fins ara, havia realitzat dues adaptacions literàries (Orgullo y prejuicio, Expiación) i una faula exageradament humanista (El solista). Per això sorprèn la seva incursió en el cinema d'acció, però només d'entrada, ja que les primeres imatges ja deixen entreveure que no serà un thriller com la resta: un paisatge nevat, absència de música estrident, una certa depuració narrativa (o el seu simulacre)… Heus aquí, doncs, la gran contradicció de Hanna. El seu desig d'anar més enllà del gènere topa amb el fet que, precisament, és del gènere d'on surten les seves virtuts més rellevants.
En efecte, aquesta història d'una noieta embolicada en una trama d'espionatge és també moltes més coses. D'una banda, vol esdevenir una paràbola sobre la maduració personal. D'una altra, és innegable el seu caràcter de fantasia adolescent sobre les pors al món dels adults. I també podria interpretar-se com un conte de fades –les referències als germans Grimm són indiscutibles— que acaba revelant el costat més fosc.
Wright es fa un embolic amb aquestes referències i no n'acaba d'engegar cap. I si, com a relat iniciàtic, a Hanna li manca profunditat i capacitat de suggeriment, com a pel·lícula d'acció funciona mitjanament, però es veu llastrada per les seves aspiracions metafísiques. Sigui com sigui, és el millor film del seu director, la qual cosa no sé si vol dir que les altres encara eren pitjor del que recordo o que aquesta realment suposa un petit pas endavant.