Alè tel·lúric

El Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia i el segell discogràfic Bank Robber s'han aliat aquest juny per muntar un nou cicle, Cançons de dingú, amb d, en què músics identificats amb el pop s'acosten explícitament a la música d'arrel tradicional (implícitament, tothom ho fa més o menys). Una operació intel·ligent per connectar escenes que amaga un gran potencial; es va comprovar divendres en el segon concert del cicle, oficiat per Sanjosex, amb el CAT ple d'un públic que no és el que assisteix habitualment al festival Tradicionàrius.

Per a l'ocasió, el grup bisbalenc liderat per Carles Sanjosé (que en una peça del darrer disc, Al marge d'un camí, es pregunta on han anat a parar el contrapàs, la moixiganga i el ball rodó) va incorporar amb naturalitat versions de dos superclàssics nostrats, El cant dels ocells i Muntanyes del Canigó, i una lectura d'Arauco, de la universal Violeta Parra, que va quedar una mica desdibuixada. Però més enllà del repertori, Sanjosé té molta raó quan explica amb un somriure que el seu vincle amb la tradició és més subtil, i està en les sonoritats i els ritmes. Perquè tot i que es basa en les fórmules del pop i el rock, els seus mitjos temps i les seves lletres descriptives aconsegueixen transmetre un alè tel·lúric especial. Les evocadores Temps o rellotge, Les mitgeres al descobert, Corriol, El camí... fan pensar en carreteres nord-americanes, però acaben menant sempre al paisatge ordenat de l'Empordà, sense el qual les cançons de Sanjosex serien tota una altra cosa.