Mala consciència

D'aquí a unes setmanes s'estrena, finalment, Una mujer en África (2009) de Claire Denis, film que suposa el retorn de la directora al paisatge africà i que afronta el tema del colonialisme amb la clara voluntat provocadora de qui vol negar totes les idees rebudes sobre el que segueix essent un dels pous de culpa pendents de l'Europa Occidental. Fa la impressió que la cartellera d'aquesta setmana conspiri per anar preparant el camí a una obra tan rellevant i esperada: propostes tan diferents com América, una historia muy portuguesa de João Nuno Pinto, Veus des de Moçambic de Susana Guardiola i Françoise Polo, Naufragio de Pedro Aguilera, Un cuento chino de Sebastián Borensztein i Micmacs de Jean-Pierre Jeunet tracten el tema del conflicte amb l'Altre. Com sempre, hi ha maneres més interessants o més irresponsables a l'hora d'utilitzar un material tan delicat.

El títol de l'opera prima de João Nuno Pinto és una falsa pista: cap dels seus personatges no pensa en el somni americà, sinó en aquell somni europeu que acaba derivant en malson. El barri portuguès de Cova do Vapor és explicat en clau d'ecosistema pervers, on els desfavorits ocupants de les zones marginals del miratge del benestar exerceixen de depredadors dels nouvinguts que es troben en situació de vulnerabilitat. Al mateix temps, aquests depredadors de baixa graduació són una raça condemnada a desaparèixer: els darrers xoriços analògics en l'era de l'expansió del xoriço virtual. América, una historia muy portuguesa és, al mateix temps, una pel·lícula social que muda en forma d'exercici de nou cinema negre i una comèdia de la misèria que no pretén fer riure. En el seu repartiment, María Barranco aconsegueix el que no havia aconseguit abans: fer por, provocar una antipatia esfereïdora.

Pedro Aguilera també trenca la seva imatge d'autor format en uns registres expressius espartans amb Naufragio, que podria ser el negatiu d'una vella pel·lícula on, precisament, sortia la Barranco: Bwana d'Imanol Uribe. Aquí, un africà també arriba a les costes espanyoles, però el relat, que Aguilera roda amb un estil permeable als ressons fantàstics i als esclats al·lucinatoris, prescindeix de tot didactisme social per lliurar-se als braços del mite: la pugna entre el colonitzat i el colonitzador es narra en forma de lluita ancestral de mags. Com si El cuervo (1963) de Roger Corman hagués mantingut relacions il·lícites amb Apocalypse Now (1979) de Coppola.

Veus des de Moçambic de Susana Guardiola i François Polo és la peça que apel·la de manera més directa al sentiment de culpa colonialista que hauria de tenir el seu públic potencial: no és un j'accuse, sinó una lliçó de molt respectable esperit didàctic que, no obstant això, es veu una mica condicionada per l'alè hagiogràfic que impulsa el seu retrat de Josina Machel, figura clau de la guerrilla de Moçambic que es va convertir en l'esposa del primer president del país un cop obtinguda la independència. Josina Machel encarna un símbol doblement interessant: el de la colonitzada que s'aixeca contra el poder colonial i, al mateix temps, el de la dona que, dins de la seva guerrilla, decideix rebatre els rituals i les inèrcies d'una cultura pròpia forjada en la convicció patriarcal.

Un cuento chino i Micmacs comparteixen bona voluntat, però cap de les dues no s'allibera d'un errat to paternalista a l'hora de parlar de l'Altre: en realitat, no és una qüestió de gènere –les dues són comèdies– sinó de les nefastes conseqüències d'un sentimentalisme que acaba transformant l'Altre en mascota funcional i gens amenaçadora, l'evolució d'un tòpic colonial, en definitiva.