A la recerca d'una icona

El títol d'aquesta pel·lícula fa esperar el pitjor: bones intencions, turisme cultural, mirada paternalista cap a una realitat que no s'entén…

Però un cop ens endinsem en la proposta de Susana Guardiola i Françoise Polo, en canvi, la sensació és una altra, ja que Veus des de Moçambic és això que ara es diu una “no ficció” sobre una estudiant que es planta al país esmentat per tal de cercar les empremtes de Josina Machel, l'esposa de Samora Machel, proclamat president de la república de Moçambic després de la revolució que va fer fora el colonialisme portuguès, allà a mitjans dels anys seixanta. I el que busca la pel·lícula és la guerrillera, l'agitadora, però també la dona, la mare que va morir sense haver complert els trenta i, per tant, una icona de caire feminista i polític.

Doncs bé, precisament això és el que Guardiola i Polo intenten rescatar, una mica a la manera del Chris Marker de Sans soleil: la imatge d'un temps, d'una època, d'una figura humana i fins i tot d'uns ideals. Què queda de tot allò? No és estrany que un dels personatges que van puntuant la pel·lícula sigui l'encarregat de la conservació d'aquelles imatges, les llaunes on es guarden, els fotogrames cremats pel temps i la desídia. I tampoc que bona part del metratge l'ocupi la mostra d'aquestes runes, el rostre de Josina, el seu enigma.

Veus des de Moçambic és una pel·lícula que no gosa anar més enllà dels seus plantejaments, que de vegades s'encalla en un preciosisme potser massa bonic, ajudat per l'excel·lent fotografia de Josep Maria Civit. Però també mostra, en fi, un parell de directores que saben que estan parlant de cinema, i de la seva condició de rescatar els morts, les idees, les lluites… I també la malenconia inherent a la desaparició de tot això, d'una memòria esvaïda.