Fúria negra

La sala Bikini va quedar a mig omplir, però l'ambient no va trigar gens a encalentir-se. Del tot previsible quan sona l'afrobeat, aquest còctel desbocat de polirítmia africana i funk. Seun Kuti, el més petit dels molts fills que va tenir el cèlebre Fela Kuti, no fa ni més ni menys que el que va aprendre a fer amb el grup del seu pare des que era nen: alternar els solos de saxo alt amb una veu ferotge, fer contorsions com un esperitat amunt i avall per l'escenari, treure's la camisa per mostrar el tors negre, criticar les multinacionals que actuen a Nigèria com a sangoneres, reivindicar la legalització de la marihuana...

El ritme frenètic i la càrrega política defineixen aquesta música, subversiva per definició, enfrontada des dels anys seixanta amb els abusos i la repressió a l'Àfrica negra. Una música pensada per a les discoteques, però gens hedonista, més aviat de combat: de l'afrobeat potser se'n diria avui música indignada.

Seun Kuti la perpetua pel món (procurant no trobar-se amb el seu germanastre, i també saxofonista, Femi Kuti) envoltat de catorze músics que han heretat el nom de la banda de Fela, Egypt 80, (tot i que no arriben a les desenes d'integrants que podia reunir el seu pare a l'escenari) i que podrien ressuscitar un mort amb els batecs de la secció rítmica, els esbufecs dels vents i els balls de les coristes. A Bikini va sonar algun dels clàssics de Fela, com Zombie, però el gros de cançons va ser del darrer disc de Seun, From Africa with fury: rise, amb un so que no té res de nou, però que conserva la fúria.