Acció duta a l'excés

Si considerem que el cinema és el que es projecta en els multiplex arribarem a la conclusió que les úniques coses que interessen són els superherois i els dibuixos animats. El panorama és cada cop més desolador. El cinema d'atraccions vol abandonar les pel·lícules amb actors, monstres i efectes especials per concentrar-se en experiments visuals fets amb les darreres tècniques d'animació amb les veus dels darrers actors del cinema d'acció. El paradigma és Kung fu panda 2.

Mentre la primera part de la nova franquícia de Dreamworks era una pel·lícula més aviat tímida que reciclava el cinema de kung-fu cap a l'animació i es quedava a l'estadi de Tigre i drac, d'Ang Lee, la segona part és una pel·lícula d'acció trepidant que sembla que vol agermanar les pel·lícules de Jackie Chan amb les de Jean-Claude van Damme i amb la saga Lara Croft d'Angelina Jolie. De fet, les comparacions no són gratuïtes perquè tots aquests noms posen les veus als personatges en una veritable declaració d'intencions.

Kung fu panda 2 és molt més trepidant que tota la saga Fast and furious, molt més efectiva que les produccions de la Marvel i més imaginativa que les quatre parts de Pirates del Carib. El seu problema és que més enllà de l'espectacularitat visual i coreogràfica dels seus números no hi ha res. L'animació ha arribat a un estadi tan sofisticat que les produccions poden convertir-se en parcs temàtics veritables. La pel·lícula, en canvi, resulta poca cosa quan vol plantejar la història d'un aprenent de guerrer que vol descobrir, com si fos Harry Potter, els traumes de la seva infantesa i combatre l'assassí hipotètic del seu pare. L'ós Po es passa tota la pel·lícula fent el mateix: vol ser còmic amb les seves febleses i heroic amb el seu destí.