‘J'aime' el periodisme

Fa un parell de setmanes es va celebrar a la seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona un acte d'homenatge a Joaquim Ibarz, mort l'11 de març passat a Saidí, on havia nascut feia 67 anys, després d'haver exercit la corresponsalia de l'Amèrica Llatina per a La Vanguardia des del 1982. Abans havia estat un dels periodistes més destacats de Tele/eXpres, el diari de la tarda que ens va fer demòcrates i ens va fer periodistes.

Va parlar primer el més gran de tots, en Jaume Arias. Va dir d'Ibarz que era el periodista més valent que havia conegut i va posar d'exemple com s'havia bellugat entre guerres, guerrillers, narcotraficants i tota la gent perillosa que pul·lula per Mèxic, on Ibarz tenia la residència, i els països limítrofs.

Sobre Jaume Arias, una cosa: dimarts d'aquesta setmana l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona li va concedir el premi Kennedy. En el discurs d'agraïment Arias va confiar un secret que no ens constava: si signa Jaime i no Jaume és perquè es pot llegir j'aime, com en francès, i “l'amor significa pau i respecte a l'altre”. Jaume-Jaime-j'aime Arias n' és un exemple i un practicant. J'aime Jaime.

Enric Bañeres va ponderar el Joaquim Ibarz barcelonista i periodista d'esports. Manuel Campo Vidal, que també és de la Franja, va dir que havia estat un constructor de ponts: de l'Aragó amb Catalunya; de Catalunya i l'Aragó amb Espanya; d'Espanya, Catalunya i l'Aragó amb Amèrica. L' Anna Cortadas, que va coincidir amb Ibarz com a corresponsal de Catalunya Ràdio a l'Amèrica Central, va parlar de la seva generositat i companyonia. En dono fe. Vaig conèixer Ibarz a Monterrey quan la ciutat mexicana acaba de prendre el compromís de rellevar Barcelona en l'organització del Fòrum de les Cultures. Els periodistes catalans convocats vam ser tractats a cos de rei per les autoritats locals, i el dia del comiat Ibarz em va convidar a dirigir les paraules d'agraïment, un honor que li tocava perquè era el més gran de la colla. Ibarz ens va donar algunes pistes sobre Mèxic i Nuevo León, l'estat del qual Monterrey és capital. Un vespre parlàvem a l'hotel tots plegats. Va evocar el Barça, Catalunya, Saidí... Va dir: “Alguns em pregunten per què sent aragonès i bellugant-me per l'Amèrica Llatina no em faig dir Joaquín en comptes de Joaquim”. Va parlar del seu catalanisme i al final va afegir: “A més, el meu pare no em perdonaria que no em digués Joaquim”. J'aime Joaquim.

Al final de l'acte del Col·legi de Periodistes va parlar Miguel Ángel Bastenier, exdirector de Tele/eXpres i ara, de jubilat, col·laborador distingit d'El País. Va dividir els periodistes en dos: els ràpids i els que no són periodistes. Ibarz era periodista. Un periodista que a més, segons Bastenier, complia els requisits indispensables en els que escriuen als diaris: ser quasi un sociòleg, quasi un historiador, quasi un polític i quasi un novel·lista. Ser quasi un sociòleg, un polític, un historiador o fins i tot un notari, s'entén. Però un novel·lista? Què vol dir? Que els periodistes ens inventem històries? Vol dir que els periodistes han de tenir sentit narratiu. Tots els que es dirigeixen al públic, els polítics inclosos, han de ser quasi novel·listes. El perill, també dels polítics, és quan se'ls en va la mà. Bastenier va acabar amb unes paraules inquietants que tots més o menys tenim assumides: “Ibarz ha tingut sort perquè s'ha estalviat l'agonia del paper”. Va afegir: “El periodisme no morirà però el que ve és molt trist”.

Els que hi havíem assistit, tots de la professió, vam sortir de l'acte afectats però a la vegada molt convençuts que val la pena seguir en un ofici que produeix gent com la que hi havia intervingut i com Joaquim Ibarz. Si de vegades tenim dubtes i estem a punt de rendir-nos i d'agafar una altra cosa, al final pensem, o ho penso jo: Jaume, j'aime el periodisme.