Deesses contemporànies

Quan una dissenyadora diu de si mateixa que “volia ser una escultora i tant me feia treballar el teixit com la
pedra” està fent tota una declaració d'intencions. Madame Grès (nascuda Germaine Emile Krebbs el 1903 a París) va pensar en la pedra com a vocació inicial però finalment va entrar a treballar com a modista en cases de costura i va ser el teixit qui va guanyar la partida. Contemplar els seus dissenys de nit més emblemàtics evidencia la seva vocació escultòrica: els plecs i drapejats ens remeten a les formes de l'antiguitat clàssica malgrat que, curiosament, ella assegurava que mai s'hi havia inspirat. Deia que treballava així intuïtivament, que era el teixit qui la guiava sobre el cos de la dama, però donava vida a autèntiques deesses gregues. Per això cal aplaudir la iniciativa del director del Museu Galliera de París (ara tancat per obres de millora) de combinar la senzillesa i austeritat dels seus dissenys amb les escultures d'Antoine Bourdelle en el museu parisenc dedicat a l'artista que va ser també el seu taller a principi del segle XX.

Les peces de caràcter monumental d'aquest deixeble de Rodin a qui entusiasmava “la força interior” de l'escultura grega arcaica conviuen amb la discreció delicada dels vestits voluntàriament atemporals de la modista, en un ambient empolsegat, bohemi, ple de guix i massilla. “Obliga a pensar en l'obra poètica de les mans humanes i en com era la moda quan tot es feia a mida”, escriu la crítica de moda Suzy Menkes, i d'aquesta manera posa l'accent sobre l'obra d'una modista amant de la dansa que es va resistir a canviar l'alta costura pel comercial prêt-à-porter perquè no volia renunciar a la creativitat. Madame Grès era, com Balenciaga, capaç de confeccionar un vestit de principi a fi, i darrere l'aparent simplicitat s'amagava el domini de tècniques diverses que aconseguien dur a bon port complexos dissenys (per exemple, crear un drapejat al cul per marcar la feminitat de la model) que no treien confort ni fluïdesa a la peça.

Va rebre influències de l'experimental Elsa Schiaparelli i també va idear interessants vestits inspirats en quimonos i saris, i al final de la seva vida va inclinar-se pel minimalisme avantguardista. Però per visualitzar el seu estil més reconegut hem de tancar els ulls i recordar els glamurosos vestits clars, llargs i sensuals de les actrius de la dècada dels 30, d'aquelles comèdies nord-americanes que volien fer oblidar a la població les penúries del crac de la borsa, i que avui en dia reviuen modernitzats a les catifes vermelles. Fins i tot es nota la seva influència en Alber Elbaz per a Lanvin, la casa de modes que va fundar Jeanne Lanvin i que té continuïtat sota la seva direcció creativa. Malauradament no va passar igual amb la maison Grès.

El Museu Galliera (dedicat a la moda) i col·leccionistes com Azedine Alaïa van aconseguir peces seves quan es va liquidar la casa de modes als vuitanta. “Era una reina de la professió amb una gran visió contemporània”, diu Emmanuelle Ungaro d'una creadora encara poc coneguda malgrat que el Met li va dedicar un important homenatge el 1995, dos anys després de la seva mort.