Una qüestió de fidelitat

Entre les músiques que generen una adscripció des del bressol fins a l'eternitat, el blues té reservat un espai de preferència. Tant pels que la practiquen com pels seus seguidors, la quota de fidelitat vers aquest gènere d'arrel acostuma a situar-se a nivell de màxims. Una nova mostra la va oferir un venerable John Mayall satisfent les expectatives de la parròquia bluesera en el seu concert a la sala Apolo. No li va caldre presentar nou disc –el darrer, Tough, es va publicar el 2009– ni acompanyar-se d'una nova banda per aconseguir una bona entrada i garantir-se la resposta entusiasta d'un auditori que no havia pagat l'entrada per veure només un músic, sinó per compartir una estona de privilegi amb una llegenda. Els seus 78 anys, darrere les seves ulleres de vista cansada, s'esvaïen tant bon punt ens feia partícips d'una emoció gairebé infantil a l'hora d'escollir l'harmònica adequada de l'ampli mostrari que sempre l'acompanya. I encomanava la seva energia a l'hora d'enfilar el moving on com a crit de guerra i increpar els músics de la seva banda perquè evoquessin les credencials rockeres i bords del blues britànic dels millors temps. Tot i que no se li pot exigir el grau d'intensitat que van concedir-li unes credencials pròpies amb discos com Bare Wires (1968) o Turning Point (1969), l'oportunitat de veure'l en un espai com l'Apolo va apropar-nos una mica més el seu esperit original. Sobretot en relació amb la seva darrera visita d'ara fa dos anys, emmarcada en un recinte d'excessiva formalitat com és el Palau de la Música. La fidelitat a un espai que permetia la catarsi entre públic i escenari va determinar que la vetllada fos emocionalment intensa, a més d'entranyable.