Una obra insatisfactòria

La ferma convicció de que el Liceu ha d'afavorir la creació operística no és en absolut contradictòria amb la necessitat de valorar els resultats sense un proteccionisme condescendent. La fita d'Agustí Charles i Marc Rosich és digna de lloança: aconseguir que un teatre alemany com Darmstadt els estreni dues òperes en català. Llàstima que la més recent, Lord Byron, un estiu sense estiu, sigui una obra insatisfactòria en molts aspectes. El punt de partida, la trobada d'un grapat de lluminàries del Romanticisme anglès al llac Leman, de la qual en sortirien textos com Frankenstein i El vampir, oferia moltes possibilitats que el llibret verbós i sense tremp dramàtic de Rosich desaprofita, mentre que la paleta monòtonament ominosa d'Agustí Charles agreuja les coses.

El compositor manresà crea un magma orquestral en ocasions impactant, amb metall i percussió fent festa grossa, que avorreix al cap de poca estona pel seu caràcter reiteratiu. El tractament del cor, evocant les veus dels morts a Waterloo o fent d'eco dels protagonistes, és la part més atractiva de la partitura, tot al contrari de l'escriptura abrupta i desagraïda dels solistes. Assignar Lord Byron a un contratenor pot subratllar la seva ambigüitat, però tal com està escrit, el poeta és un histèric insofrible i no la figura carismàtica que subjuga els que l'envolten. Almenys, com els seus companys, Gerson Sales va posar tota la carn a la graella, amb una dicció catalana prou entenedora. De fet, si el text sovint era incomprensible va ser per culpa d'una amplificació erràtica i un fragor orquestral excessiu, la qual cosa no treu mèrit a l'eficient direcció de Martin Lukas Meister, mentre que el muntatge d'Alfonso Romero reflectia l'aridesa de la música.

L'actual sistema de producció operístic deixa, per desgràcia, poc marge a l'error, amb la qual cosa les òperes noves s'ho juguen tot a una carta. Les opinions expressades abans són fruit, per tant, d'una sola audició, però tal com estan les coses és més que probable que a Lord Byron li passi el mateix que a les seves predecessores al mateix escenari –D.Q., Gaudí: que no les veurem mai més.