Humor negre

Cada temporada, si fa o no fa, arriba alguna nova versió dansada de les Variacions Goldberg, de Bach. Es tracta d'un veritable abús musical que no deixa de tenir resultats sorprenents, com la del florentí Virgilio Sieni, presentada en aquest Grec i que té la particularitat de transpirar humor negre entre totes les capes d'alta cultura que el coreògraf i ballarí ha vist impregnar el seu cos al llarg de cinc profitoses dècades.

Només algú que ha nascut al bressol de la cultura renaixentista i cristiana, i que ha begut de les seves fonts amb devoció, avui se'n pot riure com Sieni: la història, el classicisme, els exercicis repetitius, la música i el públic són elements que aprofita per al seu joc venjatiu. Després d'una desfermada verborrea solipsista sorgida de diverses parts del seu cos robust, els tres espectadors que es prestaren a sortir a l'escenari poc podien imaginar-se que acabarien convertits en la joguina de drap que tant és abraçada com maltractada.

Aquest Solo Goldberg Improvisation ja té deu anys i és possible que hagi anat guanyant mala llet amb el temps, com en l'insomni que tenallava el suposat client per al qual Bach va escriure l'obra i que el pianista Ricardo Cecchetti es dedica a corroborar entre el públic quan s'aixeca del seu tamboret. Però ningú dormia, només alguns estaven enrabiats en no trobar la gràcia de fer del cos una crònica de la història de l'art –peus de Caravaggio, tronc de Cimabue–, o a reproduir els passos d'una ballarina maldestra que de tant repetir un exercici amb variacions cada cop més aberrants acaba humiliant el seu objectiu. Altres reien sense parar.