La sardana més cotitzada del món

La primera revolució artística del segle XX, el fauvisme, es va conxorxar a la Catalunya del Nord, al petit poblet de Cotlliure. Allà, Henri Matisse, el líder d'aquella colla de feres inquietes, va trobar la clau per veure i pintar la realitat d'una altra manera, còmplice d'uns colors estridents i enemistat amb els detalls insubstancials; la clau, en definitiva, per plantar cara a la fotografia. L'única raó de ser de la pintura a partir d'aleshores seria “presentar l'emoció el més directament possible i de la manera més senzilla”. A Cotlliure, aquell pintor del nord de França s'embadalia totes les tardes amb els pescadors catalans que ballaven sardanes a la platja. D'aquelles rotllanes festives, Matisse en va xuclar l'ànima còsmica per erigir una de les seves obres mestres, La dansa. Inspirat també per Les banyistes de Cézanne, el mestre que volia imitar i superar, l'intrèpid pintor va crear una primera versió, un estudi preparatori, el 1909, que actualment posseeix el Museu d'Art Modern de Nova York (Moma). La història de la segona versió, d'uns vermells, blaus i verds més violents i més acabada, és apassionant. Li va encarregar el 1910 l'empresari tèxtil rus Sergei Shchukin, el més gran col·leccionista d'art modern francès abans de la primera guerra mundial (va arribar a atresorar una quarantena d'obres de Matisse). Amb bon gust, Shchukin volia aquella sardana per decorar l'escalinata de la seva mansió de Moscou. I així va ser fins que el 1918 l'obra, entre moltes altres, va ser confiscada per un decret especial de Lenin. Va anar a parar a Sibèria i es va salvar per pur miracle. Actualment, llueix al museu Hermitage de Sant Petersburg.

Algú dirà, amb raó, que la del gran mestre del fauvisme no és una sardana perfecta. Dos dels cinc balladors de Matisse no s'agafen per les mans. És, segurament, una concessió de l'artista a la tradició ancestral de les danses gregues, sempre obertes perquè ningú es violenti si vol participar també del ball.