Crítica
clàssica
El germà petit
La informació prèvia de l'últim concert de la temporada del Cor Vivaldi no era gaire precisa. El web de L'Auditori no especificava les obres del programa i, a l'hora de la veritat, l'anunciada Acadèmia 1750 no va actuar, com va explicar Òscar Boada en el pròleg de la sessió, per causes econòmiques, eufemisme que vol dir que el conjunt substitut, l'Orquestra de Cambra Terrassa 48, és més barat.
Deixant de banda petits moments d'afinació insegura, la formació de Quim Térmens va oferir l'adequat suport sonor a les veus del Vivaldi.
El repertori del classicisme ha quedat tan monopolitzat per dos gegants com són Haydn i Mozart que la plètora de compositors de l'època malden per fer-se un forat en els programes. Michael Haydn té l'handicap afegit de ser el germà petit del primer i d'haver exercit bona part de la seva carrera en un Salzburg que ara només té els ulls posats en el segon.
La seva música, tanmateix, és el fruit d'un talent no pas més petit, com evidencien les dues delicioses misses seleccionades per Boada, dedicades als sants Lluís i Leopold, precedides de manera apropiada per sengles sonates da chiesa de Mozart.
El Cor Vivaldi continua combinant veus infantils i juvenils, majoritàriament femenines (només un noi entre 28 cantaires). L'acústica de la sala, aliada a l'emissió franca i fàcil de les veus, explicaria la puntual tendència a la saturació sonora, i la lectura de Boada pecava de certa univocitat del discurs, però la disciplina de grup és tan remarcable com la capacitat de diverses integrants del cor per assumir petites parts de solista. Un bon final de curs.
