Matar, de nou, al pare

La primera notícia que vam rebre de Thomas Vinterberg tenia a veure amb una de les petites (grans) revolucions del cinema europeu contemporani: l'eclosió del Dogma 95. El text fundacional del moviment va ser Celebración (1998), pel·lícula que, segons el vot de castedat dogmàtic, Vinterberg no va signar, tot i que la difusió del producte als mercats no va ser tan respectuosa amb la clàusula d'anonimat.

Celebración tenia molt de gest de rebel·lió gairebé adolescent: era una frontal, directa, enlluernadora, però molt poc subtil estratègia de matar el pare. Un pare simbòlic que semblava encarnar-se en la figura d'Ingmar Bergman, la gran referència (llavors encara viva) del cinema d'autor dels països nòrdics. La pel·lícula de Vinterbeg, que no era la seva opera prima, però que en qüestions de significat funcionava com a tal, dramatitzava una irrupció a la casa del pare per dir-li que el seu regnat havia arribat a la fi, que hi havia uns joves lleons a les portes. La manera d'expressar aquest imperatiu de canvi tenia la cruesa d'un grafit ruixat sobre la cúpula d'una catedral: la bretolada d'entrar en un banquet familiar, amb ressonàncies de Fanny i Alexander (1982), per acusar el patriarca de pederasta incestuós. Un model de provocació semblant al que, alguns anys després, nodriria una comèdia nord-americana tan anòmala com Freddy, el colgao (2001), carta de presentació i, al mateix temps, ritual d'autocombustió de Tom Green, el còmic que allà descobria quin eren els límits d'incorrecció política que podia acceptar el cinema comercial.

Aquesta setmana s'ha estrenat Cuando un hombre vuelve a casa (2007), penúltim treball de Vinterberg, que arriba amb un retard tan considerable que ja hem tingut temps de gaudir (però, també, de discutir) la posterior (i superior) Submarino (2010), melodrama que alguns van acusar de jugar al tremendisme, però que recollia i articulava bona part de les obsessions d'una de les filmografies més estranyes, i aparentment més erràtiques, del nou cinema d'autor europeu. Cuando un hombre vuelve a casa és una pel·lícula antipàtica i desequilibrada: d'entrada, és una comèdia danesa, la qual cosa es podria considerar com a oxímoron dissuasiu, encara que el Lars Von Trier d'El jefe de todo esto (2007) va fer un extraordinari exercici posthumorístic al voltant del concepte, mentre aprofundia en la mitologia d'una empresa moderna en què la veritable autoritat és un monstre que ningú mai no ha vist. Però posar Cuando un hombre vuelve a casa al costat de Celebración permet entendre, de cop i volta, tota la carrera de Vinterberg: la comèdia danesa funciona com el revers positiu i lluminós del primer Dogma i un arriba a la conclusió que el pare impugnat a la pel·lícula del 1998 era només una de les formes de l'obsessió del director pel debat entre rebre una herència o rebel·lar-se contra ella.

El conflicte de Cuando un hombre vuelve a casa recorda un dels trets més cridaners de la biografia de Von Trier, còmplice creatiu de Vinterberg als temps del Dogma i en la notable Querida Wendy (2005) –una altra pel·lícula sobre una rebel·lió generacional: en aquest cas, una contracultura (un dandisme) que s'autodestruïa com el de Los idiotas (1998)–. Com el protagonista de la comèdia de Vinterberg, Von Trier va rebre la notícia, de boca de la mare, que el seu pare no era realment el seu pare.

Rere l'esperit iconoclasta de Vinterberg i Von Trier hi ha, en el fons, un conflicte de comèdia de costums: és la rebequeria (sovint poderosa, enlluernadora) de qui ha estat fill de pares progres i reclama disciplina a través de l'exercici neuròtic de la llibertat creativa.