Crítica
música-cine
Mediador 216
Les obres d'art tenen la capacitat de redimir bona part de les misèries de la condició humana. Tot i haver estat engendrades per un cervell limitat dins d'una biologia mortal, són criatures que sobreviuen a l'existència dels seus creadors i desafien l'eternitat. En el jove art del cinema, reduït a la mínima expressió per la indústria de l'entreteniment, pel·lícules com ara Metròpolis, de Fritz Lang, continuen preservant la força, el magnetisme, la seducció i la poètica amb què van ser engendrades des d'una mirada tan crítica com innocent d'un món real i fantàstic alhora.
Valia la pena aprofitar l'oportunitat de contemplar aquesta versió restaurada de 135 minuts. I més amb l'atractiu afegit de la banda sonora interpretada en directe per la BCN 216 a partir d'una composició contemporània de Martín Matalón. D'aquesta manera la formidable orquestra que dirigeix el mestre Martínez-Izquierdo va assumir la funció de Freder, l'heroi al qual Maria adjudica la conciliació entre el cervell i el cor, i es va convertir en el proverbial mediador que va traduir en sons cada una de les imatges, plans, seqüències i escenes que han convertit aquesta cinta en un referent.
Matalón ha fet una feina rigorosa a partir de les premisses de la música contemporània, el so industrial i l'electrònica. Un concepte amb aplicacions de vegades massa explícites i poc suggeridores i amb un clar predomini de la màquina (el cervell) sobre les emocions (el cor). Afortunadament, però, la impecable feina de BCN 216 va contribuir a disminuir aquest desequilibri.