Gran decepció

Philippe Decouflé, el mag dels efectes visuals combinats amb dansa i humor, és a punt d'aterrar al Cirque du Soleil per dirigir-ne el proper espectacle. Abans, amb la seva Compagnie DCA, firma aquest Octopus de mil potes, poc cap i menys cor. Durant els 90 minuts que dura l'espectacle, passen per davant l'espectador innombrables números de sensualitat efectista impecablement sargits amb uns fils invisibles. És el que Decouflé ha anomenat “poemes coreogràfics”, una manera d'alliberar-se del mínim sentit. Les imatges sadomasoquistes i superestilitzades posen els bellíssims intèrprets a disposició de l'estira-i-arronsa entre Eros i Tànatos, deixant déus i humans delectats per aquest grup d'imatges orgàniques que no duen enlloc.

La música dels eclèctics Nosfell i Pierre le Bourgeois és l'única part verídica de l'espectacle. Sense dubte, les dues darreres escenes són de les més impressionants: una doble projecció en mirall d'una manta recargolant-se pels moviments de la ballarina que tapa, creant formes màgiques que ballen estrambòticament a ritme, i l'última, un Bolero de Ravel bejartià transformat en un mandala gràcies a la càmera zenital que ofereix la imatge de perfecció final per arrodonir l'espectacle.

Un gran espectacle, grandiós, que decep enormement, que no diu res.