Menú per a sibarites

Ahir al vespre amb l'esperada actuació de John Grant presentant les cançons de l'aclamat Queen of Denmark (2010) es va cloure la vuitena edició del Faraday. Una edició que com les anteriors ha prescindit de grans noms d'esquer per oferir un menú per a sibarites que va ser assaborit des dels aperitius fins a les postres.

Difícilment cap dels assistents va poder sortir defraudat de la lliçó de savoir-faire i pop amb fusta de clàssic del canadenc Ron Sexsmith. A aquest alumne avantatjat d'Elvis Costello li va fallar el guitarrista, poc es va notar gràcies a una professionalitat i a un so fora de sèrie. Fins i tot va sorprendre a tothom amb una versió acústica de l'Eres tú, dels Mocedades, buscant un apropament al públic que no li calia ja que els tenia a tots a la butxaca des del primer acord. La inclusió al programa del francès Arnaud Fleurent-Didier va ser una aposta ferma i encertada de la direcció del festival, amb una bona posada en escena, emotiu i apassionat però amb certs tics que recordaven massa sovint els també francesos Air. Millor balanç va tenir la proposta dels també desconeguts Tom Williams & The Boat amb un rock de to aspre i dur. Una proposta diametralment oposada al pop brillant dels barcelonins Inspira.

Standstill gairebé jugaven a casa i en van sortir triomfadors. Va ser el concert més multitudinari amb un directe que és ja un valor segur que traspassa fronteres en cada concert. Da Capo van intentar reviure una glòria que mai van tenir, mentre que Emilio José va mostrar-se com una mena d'El Guincho. L'electrònica de traç gruixut de The Suicide of Western Culture i el punk rock gamberro i provocador d'Els Surfing Sirles van posar la cirereta.