Música per al príncep Sidharta

El pianista Joan Pineda és la persona del nostre país que més música ha posat a les pel·lícules mudes. En els seus discursos sobre la seva feina, sempre recorda que un bon acompanyament és aquell que respecta la pel·lícula, que crea una immersió en el seu entorn afectiu i que es mostra respectuós sobre l'època de les imatges. M'hauria agradat molt tenir Joan Pineda a prop durant la projecció de Prem Sanyas (La llum d'Àsia, 1925) a Girona. En primer lloc perquè em consta que va acompanyar una altra pel·lícula dels mateixos directors fa un any a Granada i, en segon, perquè l'arriscada aposta del grup de Rajasthan, Divana, podia trencar tot tipus de prejudici. En lloc de dur a terme un acompanyament que jugués amb els elements emocionals propis del model clàssic, Divana va decidir fer una lectura que entronca amb la tradició de les castes seculars de músics del Rajasthan, lloc on es va rodar el film. Aquesta lectura té un punt de melting plot, sobretot si tenim en compte que els músics de Divana són musulmans i estan posant música a una de les bases de la mitologia hindú, la vida del Buda. Divana està format per cinc músics que combinen les veus i els instruments que res no tenen a veure amb els que acostumen a acompanyar els espectacles tradicionals de cine-concert.

Més d'un espectador es podia sentir estrany en veure que al final de la pel·lícula quan el príncep Sidharta –després d'abandonar la sumptuositat del palau– es retroba amb la seva estimada, en lloc de sonar un leitmotiv sentimental sentim un seguit de cants festius com si el happy end hagués de donar pas a una mena de celebració col·lectiva. Malgrat la sorpresa que pot generar l'experiència, la veritat és que funcionava de meravella. Prem Sanyas és una pel·lícula que barreja l'espectacle exòtic amb elements propis del melodrama occidental, que intenta alternar un discurs religiós sobre la pobresa i la recerca de la llum amb un seguit d'imatges documentals. La banda sonora de Divana no pretenia en cap moment imposar-se i convertir les imatges en un simple decorat de fons, sinó que juga a exaltar la seva força creant una reeixida correspondència entre el vell univers mític que descriu el relat i la lectura musical.

La immersió probablement no funciona amb els paràmetres tradicionals d'empatia sentimental, però en canvi sí que ens ajuda a donar més rellevància al valor llegendari de la proposta, a la reivindicació que la pel·lícula fa d'una espiritual que rebutja la pobresa, però també rebutja els sacrificis al cos, i que busca la comprensió mística per trobar l'equilibri.